El partit de la vergonya
Tothom que el va viure en té un record, de l’històric 1 d’octubre del 2017. Aquell dia tots els catalans que van voler exercir un dels més elementals dels seus drets es van llevar ben d’hora ben d’hora, o fins i tot no va anar a dormir, per defensar el seu col·legi electoral per poder votar en el referèndum d’autodeterminació de Catalunya convocat pel govern presidit per Carles Puigdemont. En aquella jornada ignominiosa per la violència brutal que van exercir la Guàrdia Civil i la Policía Nacional espanyola contra tots aquells que només volien votar i defensar les urnes, el FC Barcelona no va saber estar a l’altura de les circumstàncies. Aquell dia es va escriure una pàgina negra en la història del club blaugrana i el lema Més que un club es va empetitir fins a cotes inimaginables. Sempre havia fet costat a les institucions i al poble català en els moments més rellevants –per exemple, va estar al costat de la Mancomunitat el 1919; se li va tancar el camp per haver xiulat la Marxa reial el 1925; va tenir un president màrtir, Josep Sunyol, assassinat pels falangistes, i durant el franquisme va permetre la introducció de senyeres al Camp Nou i la llengua catalana–. La junta directiva presidida per Sandro Rosell va permetre que la Via Catalana passés per l’estadi i la de Josep Maria Bartomeu va adherir el club al Pacte Nacional pel Dret a Decidir i també al del Referèndum. Com no podia ser de cap altra manera si volien ser respectuosos amb el sentit de la història del club.
Però aquell 1 d’octubre van fallar. Per manca de valentia i per no saber parar els peus a uns jugadors més aïllats que mai de la realitat i als quals va importar més la possibilitat de perdre sis punts que no pas solidaritzar-se amb la societat catalana, en què moltes persones són sòcies del club que els paga la generosa nòmina. Durant bona part del dia es va considerar que el partit no s’havia de jugar. Així ho volien el president i alguns dels seus directius, que van demanar a l’LFP que suspengués el partit perquè entenien que amb tot el que s’estava vivint a Catalunya, amb aquella brutal repressió per part de les forces de seguretat espanyoles cap als votants no tenia cap sentit jugar un partit de futbol que en aquells moments no interessava a ningú. També havien corregut rumors que es produiria una invasió de camp si finalment es jugava, en senyal de protesta, però l’LFP es va tancar en banda sempre que els Mossos d’Esquadra no els diguessin per escrit que no podien garantir la seguretat del partit. I aquesta notificació mai va arribar. I la directiva, alguns executius i el gruix dels jugadors van decidir acabar jugant. Va pesar més salvaguardar la situació esportiva de l’equip que no pas actuar amb valentia i acceptar totes les conseqüències de suspendre l’enfrontament. Malgrat que la imatge de jugar en unes graderies buides va ser potent, no ho nego, més ho hauria estat negar-se a jugar mentre la gent de Catalunya era agredida.
Aquell dia em tocava treballar però el partit m’era ben igual. Tenia el cap i els pensaments en la gent que havia deixat a l’Escola Industrial, on vaig votar, i en la resta de col·legis electorals del país. El silenci del Camp Nou em va impressionar i vaig sentir vergonya en veure el Barça jugar aquell partit i celebrar el gol que li va donar els tres punts més miserables de la història. Amb els companys del diari, vam decidir que no faríem la crònica d’un partit que no s’hauria d’haver jugat mai. El partit de la vergonya.