En el tango s’hi posa el cos, es connecta amb allò popular i amb la pròpia identitat. El tango ha de ser ballat com un llenguatge corporal a través del qual es transmeten emocions, es balla escoltant el cos de l’altre. Vet aquí el recital d’un Messi potrero a la gran casa del futbol, Wembley. Va realitzar figures, pauses, moviments improvisats. Cortes, quebradas i firuletes. Els entesos diuen que el tango argentí realitza el miracle d’inserir la figura en l’enllaç. I això és el que fa Messi amb la pilota, amb el futbol. Té la capacitat única d’atrapar, seduir i fer embadalir qui el veu. D’imaginar més ràpid que el rival, d’anticipar, de definir amb subtilesa. Balla amb la pilota, omple els espais i adorna el joc. Agafeu el partit de Wembley i poseu-hi música de tango. Des del més clàssic interpretat per Carlos Gardel al més electrònic de Gotan Project. Funciona perquè Messi emociona, connecta, hi posa el cos, improvisa. El tango de Messi a Wembley és un altre regal de la col·lecció del més gran de la història del futbol. El 30 de setembre del 2009, la Unesco va declarar el tango patrimoni cultural immaterial de la humanitat. El patrimoni futbolístic de Messi és inqüestionable. És la d’un geni que transcendeix, que viu pel i per al futbol. El tango també ha estat batejat com un pensament trist que es balla. El dia que Messi deixi de ballar-lo al camp, la tristesa dels qui l’hem gaudit i admirat serà d’una buidor esfereïdora. El de dimecres, però, no va ser l’últim tango de Messi. Per sort, encara ens en queden molts.