“Fa quinze anys que tinc una cita, setmanal, amb Messi. I no falla mai. Però el més curiós és que, en el fons, ell no sap que hem quedat. I tot i això, sempre és puntual.” És una de les millors definicions que he sentit mai sobre el 10 del Barça i el que representa per a la culerada. La versió ofensiva i catalana del “Messi és Maradona a cada partit”.

Contra el Tottenham, el capità del Barça, puntual a la seva cita, com sempre, va tornar a meravellar el món futbolístic. Exhibició memorable en un escenari al·legòric per al barcelonisme. Wembley. Per rauxa, intensitat i lideratge, el partit de Messi a Londres és un missatge que sacseja el club, ciutat i continent. “Poca broma, que aquest any la vull”, és la conclusió lògica de la seva actuació. I no ens equivoquem. Com va dir Rakitic, company de selecció del The Best Luka Modric, en el món del futbol tothom té clar qui és el millor. El fet diferencial. L’element imparable. Perquè en això va esdevenir l’actuació de Messi a Londres, en un torrent emocional i desacomplexat, amb i sense pilota, resumit en la imatge del seu primer gol, el tercer del Barça. Després de dues pilotes al pal, Messi encara l’acció que pot tancar el partit només amb l’interior del peu, l’acompanya. Altre cop al raconet maleït, que li girava l’esquena. A baix a la dreta de Lloris. Fregant el pal, cap a dins. Que sapigueu que, per a un obsés de la competitivitat, del rendiment, normalment un gest com aquest vol dir només una cosa: “Jo no me’n vaig d’aquí fins que m’entri.” “No penso parar fins que guanyem la Champions”, seria la versió superlativa.

Mauricio Pochettino, el tècnic del Tottenham i ex de l’Espanyol, eternament pretès pel Madrid, deia que seria tan estrany que ell fitxés pel Barça com que Messi ho fes per l’Espanyol. Amb el 2-4, Messi va desfer aquesta comparativa entre el millor jugador de la història i un entrenador que no ha guanyat mai cap títol.

Valverde va tocar la tecla precisa. Arthur va rendir com calia. Però Messi es va erigir en el guia. Com ho està sent des de principi de temporada davant dels micròfons. On, una vegada i una altra, ens recorda quina és la seva obsessió i, per extensió, la de tot el vestidor. Per això, el missatge de dimecres té més força que mai. Per qui ho diu, per on ho diu, davant de qui i com ho fa. Ell sol va situar de nou el Barça en l’autoestima necessària per aconseguir el que es proposi. Sense faltar a la seva cita. Paraula del deu.