‘In the name of GOAT’

“Fa quinze anys que tinc una cita, set­ma­nal, amb Messi. I no falla mai. Però el més curiós és que, en el fons, ell no sap que hem que­dat. I tot i això, sem­pre és pun­tual.” És una de les millors defi­ni­ci­ons que he sen­tit mai sobre el 10 del Barça i el que repre­senta per a la cule­rada. La versió ofen­siva i cata­lana del “Messi és Mara­dona a cada par­tit”.

Con­tra el Tot­ten­ham, el capità del Barça, pun­tual a la seva cita, com sem­pre, va tor­nar a mera­ve­llar el món fut­bolístic. Exhi­bició memo­ra­ble en un esce­nari al·legòric per al bar­ce­lo­nisme. Wem­bley. Per rauxa, inten­si­tat i lide­ratge, el par­tit de Messi a Lon­dres és un mis­satge que sac­seja el club, ciu­tat i con­ti­nent. “Poca broma, que aquest any la vull”, és la con­clusió lògica de la seva actu­ació. I no ens equi­vo­quem. Com va dir Raki­tic, com­pany de selecció del The Best Luka Modric, en el món del fut­bol tot­hom té clar qui és el millor. El fet dife­ren­cial. L’ele­ment impa­ra­ble. Perquè en això va esde­ve­nir l’actu­ació de Messi a Lon­dres, en un tor­rent emo­ci­o­nal i des­a­com­ple­xat, amb i sense pilota, resu­mit en la imatge del seu pri­mer gol, el ter­cer del Barça. Després de dues pilo­tes al pal, Messi encara l’acció que pot tan­car el par­tit només amb l’inte­rior del peu, l’acom­pa­nya. Altre cop al raco­net maleït, que li girava l’esquena. A baix a la dreta de Llo­ris. Fre­gant el pal, cap a dins. Que sapi­gueu que, per a un obsés de la com­pe­ti­ti­vi­tat, del ren­di­ment, nor­mal­ment un gest com aquest vol dir només una cosa: “Jo no me’n vaig d’aquí fins que m’entri.” “No penso parar fins que gua­nyem la Cham­pi­ons”, seria la versió super­la­tiva.

Mau­ri­cio Poc­het­tino, el tècnic del Tot­ten­ham i ex de l’Espa­nyol, eter­na­ment pretès pel Madrid, deia que seria tan estrany que ell fitxés pel Barça com que Messi ho fes per l’Espa­nyol. Amb el 2-4, Messi va des­fer aquesta com­pa­ra­tiva entre el millor juga­dor de la història i un entre­na­dor que no ha gua­nyat mai cap títol.

Val­verde va tocar la tecla pre­cisa. Art­hur va ren­dir com calia. Però Messi es va eri­gir en el guia. Com ho està sent des de prin­cipi de tem­po­rada davant dels micròfons. On, una vegada i una altra, ens recorda quina és la seva obsessió i, per extensió, la de tot el ves­ti­dor. Per això, el mis­satge de dime­cres té més força que mai. Per qui ho diu, per on ho diu, davant de qui i com ho fa. Ell sol va situar de nou el Barça en l’auto­es­tima necessària per acon­se­guir el que es pro­posi. Sense fal­tar a la seva cita. Paraula del deu.