En l’especial que TV3 va fer dimarts a la nit després de l’últim capítol de La Catedral del Mar, el Barça també hi va sortir. Per estrany que sembli sent un programa d’una sèrie medieval, la pregunta via Twitter d’un espectador sobre la presència d’un escut del club en un dels preciosos vitralls del temple va posar en relleu, un cop més, que en aquest país és difícil parlar de res sense que el Barça hi aparegui. Mentre el rector de Santa Maria del Mar, Salvador Pié, explicava que Agustí Montal va pagar la restauració d’alguns vitralls i va fer gravar en un l’escut del club que llavors presidia, la càmera el mostrava. Veient-lo, pensava si d’aquí a no gaire la visió de qualsevol insígnia blaugrana ens remetrà en global a una llarga època de la història en la qual “l’escut duia lletres”. Ja saben que la directiva les vol treure, i que això genera un debat que no em sembla tan rellevant per l’objecte com pels motius. Pel que sembla, una de les raons de pes que mouen la junta a amagar les sigles és que en alguns mercats, com ara els Estats Units, FCB remet més al Bayern de Munic que al Barça. Si és així, tornem a ser davant la universalitat mal entesa, on la comparació amb tercers i el paràmetre llunyà marquen les passes. El Barça és singular per moltes raons: la multipropietat, el Més que un club –ara en baixa forma–, la transversalitat generacional i social o l’omnipresència que li atorga paper des del menjador de casa fins a la catedral gòtica. Són aquests localismes que l’han fet universal. De Barcelona al món, no a la inversa.