El salt

El secre­tari tècnic del Barça, Éric Abi­dal, feia referència aquesta set­mana, en una entre­vista a la revista Barça, al dar­rer pas dels fut­bo­lis­tes que venen del plan­ter. La passa que separa el Mini del Camp Nou, la més llarga, ampla i difícil de totes. Diu Abi­dal que les diferències són bàsica­ment de pressió. Espor­tiva, mediàtica o ambi­en­tal. En cap cas, però, Abi­dal fa referència al talent o a la qua­li­tat del fut­bo­lista com a ele­ments deter­mi­nants en la con­so­li­dació d’aquest dar­rer pas. Ergo el que separa els bons juga­dors d’aquells que tri­om­fen en el Barça és una qüestió men­tal més que no pas tècnica o fut­bolística. La pre­gunta a fer-se, doncs, és com, des del club, es pot tre­ba­llar per alleu­ge­rir aquest dar­rer pas, i en segon lloc, avançant-nos al que vindrà, com con­di­ci­o­na­ran les noves tec­no­lo­gies i l’apa­rició de les tele­vi­si­ons als camps de fut­bol mini els futurs talents que han de nodrir el pri­mer equip.

Anem per parts. Com pot, el Barça, alleu­ge­rir la càrrega emo­ci­o­nal, psi­cològica, que implica pas­sar de jugar en el Barça B a fer-ho en el pri­mer equip. D’entrada, hi ha una pri­mera manera. La indi­vi­du­a­lit­zació. És a dir, el trac­ta­ment per­so­na­lit­zat de cada cas. Igual que física­ment, és evi­dent que Messi, per exem­ple, o Piqué, han de tenir un tre­ball i segui­ment del tot dife­ren­ciat, en l’aspecte psi­cològic passa exac­ta­ment el mateix. Deia Ricard Pruna l’altre dia, en una xer­rada sobre lesi­ons mus­cu­lars: “Nosal­tres no trac­tem una lesió, sinó una per­sona lesi­o­nada.” Doncs la idea aquí seria la mateixa. No es tracta d’afron­tar una rea­li­tat (el pas del filial al pri­mer equip), sinó de tre­ba­llar en com un indi­vidu afronta aquesta mateixa rea­li­tat.

Aquest seria el pri­mer pas. Con­di­ci­o­nat per l’embol­call del propi esport. Els agents, amb major influència sobre aquests juga­dors que la que té el club mateix, l’entorn fami­liar, el mer­cat, etcètera. Però hi ha un segon estadi. Que pretén mesu­rar la influència de la tele­visió i les xar­xes soci­als en eta­pes for­ma­ti­ves. D’entrada, cal enten­dre que no és un tema menor. Encara que costi de creure, els nens i nenes d’avui dia són, en alguns casos, mar­ques pròpies. Els influ­en­cers, que en diuen, són això. Refe­rents. Tin­guin l’edat que tin­guin. I el fet de tenir milers de segui­dors a xar­xes soci­als, quan encara estàs en etapa for­ma­tiva, és un con­di­ci­o­nant psi­cològic que no és menor i que cal tenir pre­sent. El ressò i la jerar­quit­zació estan en la natu­ra­lesa de les xar­xes soci­als, i això con­di­ci­ona la manera de pen­sar, d’actuar i, per extensió, de res­pon­dre dels matei­xos humans.