Coses del moment. Debats que s’obren després d’una setmana sense futbol de club i, és clar, amb el Barça fallant més del compte –en la lliga ha guanyat tants partits com els que no ha guanyat: quatre–. Tertúlies enceses pel nerviosisme culer davant d’una setmana amb tres partits de veritat contra el Sevilla, l’Inter de Milà i el Reial Madrid. Resulta que l’equip no gira rodó per culpa, en grau important, de Gerard Piqué. I, és clar, les seves errades són la conseqüència de la poca concentració del personatge. El defensa català falla perquè té el cap en els seus negocis més que en la pilota...

Que Piqué no exhibeix la seva millor versió és una evidència. Ha mostrat tanta excel·lència durant tant de temps que veure’l cometre errades descol·loca. Ara bé, algú em pot dir quin jugador del Barça està bé? Excepte Messi, que continua marcant les diferències, ningú. Acostuma a passar que els nivells individuals depenen del rendiment col·lectiu i que, si jugues a darrere, per poc que fallin els mecanismes defensius, quedes despullat. Si la pressió postpèrdua no funciona, Piqué i companyia semblen mortals. O no hem dit que Umtiti no sembla Umtiti? O, fins i tot, Ter Stegen, que ha encaixat en vuit dels onze partits disputats pel Barça. Una cosa és fer un error tan groller com el que va suposar el 2 a 1 a Leganés, i una altra, fer-lo culpable de les goteres del Camp Nou.

La segona qüestió té a veure amb la mediocritat. Tendim a mirar els triomfadors amb desconfiança. En el món del futbol, especialment, perquè a l’èxit i a la fama se li afegeix el diner guanyat, moltes vegades, sense gaire formació i amb poques virtuts més que tenir un parell de bones cames. I, de seguida, les etiquetes. I aquella fórmula tan amanida de futbolista-empresari igual a fracàs. Piqué ha tingut una família preocupada per la seva educació i un caràcter emprenedor que l’ha portat a acceptar el risc i la pressió des de ben jovenet. Des que va marxar de casa cap a Manchester amb 15 anys –on es va fer futbolista i va guanyar l’anglès per a tota la vida– fins fa quatre dies, quan va mostrar al món –a través d’un documental fet per una productora de vídeo de la seva propietat– on jugaria Griezmann aquesta temporada. Des del seu innovador periscope a la copa Davis, entre altres negocis de diversos àmbits, més o menys afortunats. Piqué té la personalitat per parlar de política i per posar-se a plorar en públic després de les càrregues policials de l’1-O. I de rebre xiulades a tot arreu d’Espanya i passar d’elles. O, fins i tot, si venen del Bernabéu, gaudir-les.

Piqué s’ha retirat de la selecció espanyola abans d’hora, precisament, per poder tenir més temps per a les seves inquietuds, les empresarials i les familiars. I per passar-s’ho bé en la vida, jugant a futbol i fent soroll en altres terrenys. Pot ser que estigui pitjor vist dedicar-se a ampliar el camp de visió vital que viure de nit i estirar-se a la llitera abans de cada entrenament? Doncs segurament... amb una excepció, és clar: quan Piqué va intervenir en el patrocini de Rakuten pel Barça.

Risc i pressió. Sevilla, Inter i Madrid. Els partits que agraden a Piqué.