Mentre al país plou a semalades, al Liceu es representa Candide, l’opereta còmica de Leonard Bernstein inspirada en la cèlebre novel·la de Voltaire Càndid o l’optimisme, en què el filòsof de la Il·lustració critica, amb acritud i deliciosa ironia, els doctrinaris de l’optimisme metafísic entestats, davant d’un món injust i cruel, a sostenir que les coses succeïen providencialment a fi de bé i en perfecta harmonia...

Surto del Gran Teatre pensant en l’optimisme ingenu de Càndid i disposat a afrontar, amb optimisme incondicional, els tres partits apassionants que el Barça jugarà, tots a casa, en nou dies. Com ha de ser, confio plenament que avui guanyarem el Sevilla i dormirem líders a Espanya, que dimecres derrotarem l’Inter i continuarem manant a Europa, i que culminarem la trilogia tot esclafant els de Can Padrós immisericordiosament. I, tot això, ho farem liderats pel millor de tots els temps, que es diu Messi i juga amb nosaltres.

I també ho farem (avís: ara comença la ironia volteriana) sota les ordres d’un entrenador capacitat àmpliament per entrenar el Barça, valent i amb les idees molt clares; amb un Busquets, a l’eix de la medul·lar, que ja vam veure contra Anglaterra (amb la roja) que està fresquíssim (ho ha jugat tot, no el deixen descansar ni quan dorm); amb un Piqué, a l’eix de la defensa, que a la fi només pensa i està centrat en el futbol; i bla-bla-bla.

A propòsit (i abandono la ironia), parlem de centrals? Quan Vermaelen ha pogut jugar seguit (de central), ho ha fet amb unes prestacions notables. Realment, el belga és jugador de rendiment immediat, però és de vidre. I era un risc altíssim quedar-se’l un any més. Així de clar.

D’altra banda, no conec prou els joves centrals del planter, Juan Brandáriz Chumi o Óscar Mingueza, per defensar les seves candidatures a suplir o donar descans a Lenglet i Piqué fins que recuperem els lesionats (Umtiti i Vermaelen). Però sí que crec, fermament, que el quart central del primer equip hauria de ser, per norma, el més preparat del Barça B.

És a dir, i entrem ja de ple a parlar del planter: resulta que formem jugadors en el nostre estil exquisit, únic i que ens identifica, i quan arriben a professionals no ens serveixen ni per cobrir eventualitats? Paral·lelament, fitxem futbolistes de fora, el rendiment dels quals és una incògnita i que, en la majoria dels casos, no s’adapten al nostre joc. Això és un contrasentit.

Però és que, a més a més, resulta paradoxal que, per exemple, el “millor” lateral que en els últims deu anys hem sabut fabricar a la nostra acadèmia, la Harvard del futbol mundial, sigui Montoya; amb tots els respectes per al bon jugador actualment al Brighton. Això no em quadra. I tot i acceptar que Xavi i Iniesta són irrepetibles, em sembla igualment inaudit que, també en l’última dècada (és a dir, després de Busquets), l’únic migcampista, dels sorgits a la Masia, que hagi gaudit d’una presència continuada en l’onze titular sigui Sergi Roberto, però jugant de lateral (que no és el seu lloc)...

Una cosa és fitxar un primera espasa o joves altament qualificats (com De Ligt i De Jong) i una altra és portar pedaços (com els centrals “d’emergència” que sonen aquests dies) perquè l’entrenador no s’atreveix a confiar –una miqueta– en el planter. Jo ho veig així. En definitiva, que estic convençut que la Masia pot (i ha de) produir un “quart central” i un lateral suplent d’Alba, com a mínim. Perquè, si no, serà millor tancar-la.