Ara que Josep Borrell posa de moda cònsols i ambaixadors, podríem dedicar-nos a respectables i execrables del sector, que triï cadascú. A ses Illes, les penyes blaugrana han engegat una recollida de signatures per rebatejar el camp de futbol de Felanitx amb el nom de Mariona Caldentey, excel·lent davantera del Barça. No hem notat que el club doni suport a tal iniciativa. No hem sentit pas el portaveu de la directiva, que justifica el sou a còpia d’empassar-se gripaus, pronunciar-se a favor d’homenatjar Mariona a la seva vila, orgullosa d’ella. En canvi, fugint d’estudi i llançant ben lluny les pilotes calentes que li arriben, l’escut oficial de la junta va córrer força per justificar l’ambaixador Ronaldinho després de l’estupefacció que ha generat el seu suport a l’infame Joel Bolsonaro. Deu ser que Ronnie no té mirall a casa, tan bon jugador quan li venia de gust com escàs animal polític, incapaç de reconèixer un racista, masclista, xenòfob i populista d’aquesta casta. No són arbitraris qualificatius, sinó descripció dels seus posicionaments. El Barça d’avui dia té la mania de fugir d’estudi quan toca posicionar-se ferm en defensa de les coses més sagrades, malgrat que alguns (ben pocs) reclamem que estigui a l’altura del prestigi, tarannà i trajectòria com a més que un club que el món li suposa. Ens rebenta aquesta passió per no mullar-se en parlar de la independència del país perquè optar per l’equidistància significa renegar del que ha estat sentit essencial de l’entitat des del 1908, quan Gamper el refundà, fins a l’arribada, set dècades justes després, d’un Núñez que va iniciar el llarg període d’enderrocament identitari, avui encara en marxa fins a la devastació definitiva de l’essència blaugrana.

Per sacsejar consciències en la persecució de pensadors i pensaments de tota mena, no cal recórrer al cèlebre poema de Martin Niemöller tants cops adjudicat falsament a Brecht. La llibertat d’expressió acaba com a dret democràtic allà on ha de començar, forçosament, la lluita contra el feixisme. Als Bolsonaros se’ls combat obertament abans que sigui tard. I als Ronaldinhos o Rivaldos que li puguin donar suport per absoluta inconsciència o interès personal, se’ls ha de cridar a capítol o desproveir-los de les credencials. No ens poden representar enlloc, no val amagar el cap sota l’ala com de costum al·legant que som uns demòcrates tolerants i respectuosos quan ells no ho són i només aspiren clarament a imposar les seves totalitàries creences per damunt de la nostra passivitat, la nostra renúncia a defensar les pautes bàsiques de progrés humanístic. No cal estendre’ns en una reivindicació carregada de raons i arguments pesants, reclamant que el Barça no actuï amb mitges tintes, ni de la manera barroerament calculadora a què ens té acostumats, per desgràcia, quan es tracta de preservar allò que tant ens ha costat d’assolir com a éssers humans. L’únic ambaixador que ens plau, si algú ho pregunta, és Messi amb els infants de Sant Joan de Déu com abans ja ho ha fet discretament al Vall d’Hebron. La resta, ja us els podeu confitar i deixar-vos de càlculs. S’ha d’estar sempre ben plantat contra la intransigència, combatius sense embuts ni reserves. Abandoneu la maleïda mania de quedar bé amb tothom perquè no tothom mereix respecte. Ells no ho farien pas amb nosaltres, segur.