Bartomeu i tots els directius del Barça saben que l’inoblidable Vázquez Montalbán va deixar planes senceres de lúcids pensaments explicant el que era ser culer. Un cos social dispers i variat que en el seu conjunt conforma un ferreny roc democràtic esdevenint l’exèrcit simbòlic de Catalunya per damunt del franquisme, l’Estat espanyol del 155 de PP, PSOE i Cs, o el rei Borbó de torn.

Tots units fent força, diu l’himne, el parenostre blaugrana. Marxar d’aquí és pecar, així ho van interpretar els compromissaris d’una assemblea on es va viure el poder del soci i el compromís de la gent.

En un món de personalitats líquides i diluïdes, on les postveritats poden afirmar-les sense rubor ni pudor des de Trump fins a una ministra del PSOE –del nom honest de Borrell només recordo els comtes reis– ser fidel del Barça és una veritat sense màcula. Jugant sempre la carta de la democràcia i els vots dels socis malgrat la diversitat de la gent i la pluralitat d’idees. El Barça no és una societat anònima, ni una tribuna per fer-se veure d’un fosc personatge que provoca terratrèmols i té polítics i periodistes a sou. És una realitat per fer de l’espectacle del futbol un món millor.

Messi s’ha trencat. Ara és el moment de les forces de refresc, de la quinta del biberó. Per sort la democràcia no claudicarà i farà front a tots els reptes, no com a Munic el 1938 o a Madrid l’any passat empresonant 155 vegades un país i més de 365 dies els seus dirigents socials i polítics.