Ni quan jo era petit –posem que d’això en fa qua­tre dècades– ni tam­poc d’ado­les­cent –posem que en fa tres– recordo que dels Barça-Madrid o vice­versa se’n digués clàssic. Se’n deia derbi, que, mal­grat el que sovint es diu, no és només un duel de riva­li­tat ciu­ta­dana o comar­cal, sinó un par­tit amb algun com­po­nent espe­cial de riva­li­tat. La pro­xi­mi­tat geogràfica n’és un de molt clar, de com­po­nent espe­cial, però tot el que històrica­ment es con­tra­posa en un Barça-Madrid encaixa també com un guant en el con­cepte ori­gi­nal. Se’n deia derbi, doncs, amb tota la raó fins que ja de jove –posem que fa dues dècades– vaig sen­tir que tot­hom en deia clàssic. Lluny de ser un invent, el terme ja exis­tia. Abans i ara, defi­neix l’enfron­ta­ment que més cops s’ha donat en la història de la lliga, però com que fins la tem­po­rada 1986/87 l’honor requeia a parts iguals en el tri­ple duel entre Barça, Madrid i Ath­le­tic de Bil­bao, amb prou fei­nes es feia ser­vir. Va pas­sar que aquell estrany curs amb play-off va gene­rar dos duels de pro­pina entre blau­grana i blancs que van ser­vir en safata l’explo­tació del terme clàssic refe­rit a un sol par­tit i amb el Madrid pre­sent, reme­tent així a la idea que els blancs són una potència de sem­pre. Ni que sigui d’un sol mot, un més de tants relats escam­pats pels alta­veus mediàtics de Madrid per situar el moment zero de la història del fut­bol en els anys 50, quan neix la glòria blanca. Relats que ens hem fet grans veient com aquí els com­prem massa a ulls clucs. Malau­ra­da­ment, tot un clàssic tant si par­lem de fut­bol com si no.