Posem-nos en situ­ació. Amb mati­sos, tots els entre­na­dors del Barça han esta­blert certa dis­ci­plina entre els seus fut­bo­lis­tes per mirar de man­te­nir l’ordre dins del ves­ti­dor. Per exem­ple, l’actual manual de Val­verde obliga tots els juga­dors no con­vo­cats a pas­sar pel ves­ti­dor abans, al des­cans i al final del par­tit, per fer equip. Per tant, Messi va haver de com­plir dime­cres amb la norma –ara, com a capità de l’equip, més que mai–. Després, asse­gut a la pri­mera filera de l’estadi, va veure el par­tit acom­pa­nyat, entre d’altres, pel seu fill Thi­ago. I s’ho va pas­sar de conya obser­vant l’ale­gria que trans­met el nen, a punt de fer els sis anys. I és que al crac argentí li han can­viat les pri­o­ri­tats. Expli­quen des del ves­ti­dor que el Messi lesi­o­nat d’èpoques pas­sa­des era una per­sona intrac­ta­ble que, fins i tot, es mirava els par­tits del Barça des de dins del ves­ti­dor per no haver de dia bon dia o bona tarda al veí de torn a la llotja. Dime­cres, Messi va som­riure al cos­tat de Thi­ago.

I també perquè el Barça va fer un bon par­tit con­tra l’Inter de Milà. És evi­dent que la vida no és igual sense Messi, però hi ha ele­ments que aju­den a enten­dre el bon par­tit dels blau­grana. El pri­mer, l’acti­tud. L’onze de Val­verde va estar excel·lent sense pilota, anul·lant la sor­tida des de dar­rere dels ita­li­ans a còpia de la millor versió de les pres­si­ons postpèrdua dels últims temps. I amb la pilota, déu-n’hi-do. Va fal­tar dese­qui­li­bri i canvi de ritme a la zona calenta del camp, però l’actu­ació coral i deter­mi­nats com­por­ta­ments indi­vi­du­als van satis­fer les expec­ta­ti­ves de l’afició. En moments així s’entén per què és neces­sari man­te­nir, al preu que sigui, la idea fut­bolística que ha fet del Barça un club sin­gu­lar en els dar­rers trenta anys. Sense Messi tots ens hem pre­gun­tat qui assu­mi­ria el paper de líder de l’equip. Cou­tinho? Luis Suárez? Ni un ni l’altre. Ni cap altre juga­dor. Com abans tam­poc ho havien estat Xavi o Ini­esta. O, més lluny, Guar­di­ola. El cer­vell del Bar­ce­lona és el mètode que fa que tots els fut­bo­lis­tes, si el conei­xen, siguin capaços de jugar de memòria. Repas­sem l’ali­ne­ació con­tra l’Inter: Sergi Roberto, Piqué, Alba, Ser­gio i Rafinha soón fills direc­tes del sis­tema; Ter Ste­gen, com si ho fos; Raki­tic i Luis Suárez hi estan fami­li­a­rit­zats i Art­hur, per con­di­ci­ons físiques i quadrícula men­tal, se sent còmode vivint així. Només Len­glet i Cou­tinho con­ti­nuen en fase d’adap­tació. Quan plou i sant Leo no hi és, el millor és des­ple­gar el parai­gua i gau­dir de l’aca­de­mi­cisme. El resul­tat final va ser molt satis­fac­tori.

El mis­satge és clar. I ser­veix per a cada par­tit perquè això no s’atura i ja se sap: la Cham­pi­ons motiva i, a vega­des, la lliga dis­treu. No serà el cas de diu­menge amb la visita del Reial Madrid al Camp Nou, però pot­ser sí en par­tits suc­ces­sius. I, per tant, caldrà que l’equip no s’oblidi de l’acti­tud ni del mètode perquè amb Semedo, Dembélé, Mal­com o Arturo Vidal la posada en escena és com­ple­ta­ment dife­rent. I, evi­dent­ment, han de jugar perquè la tem­po­rada és molt llarga...