Posem-nos en situació. Amb matisos, tots els entrenadors del Barça han establert certa disciplina entre els seus futbolistes per mirar de mantenir l’ordre dins del vestidor. Per exemple, l’actual manual de Valverde obliga tots els jugadors no convocats a passar pel vestidor abans, al descans i al final del partit, per fer equip. Per tant, Messi va haver de complir dimecres amb la norma –ara, com a capità de l’equip, més que mai–. Després, assegut a la primera filera de l’estadi, va veure el partit acompanyat, entre d’altres, pel seu fill Thiago. I s’ho va passar de conya observant l’alegria que transmet el nen, a punt de fer els sis anys. I és que al crac argentí li han canviat les prioritats. Expliquen des del vestidor que el Messi lesionat d’èpoques passades era una persona intractable que, fins i tot, es mirava els partits del Barça des de dins del vestidor per no haver de dia bon dia o bona tarda al veí de torn a la llotja. Dimecres, Messi va somriure al costat de Thiago.

I també perquè el Barça va fer un bon partit contra l’Inter de Milà. És evident que la vida no és igual sense Messi, però hi ha elements que ajuden a entendre el bon partit dels blaugrana. El primer, l’actitud. L’onze de Valverde va estar excel·lent sense pilota, anul·lant la sortida des de darrere dels italians a còpia de la millor versió de les pressions postpèrdua dels últims temps. I amb la pilota, déu-n’hi-do. Va faltar desequilibri i canvi de ritme a la zona calenta del camp, però l’actuació coral i determinats comportaments individuals van satisfer les expectatives de l’afició. En moments així s’entén per què és necessari mantenir, al preu que sigui, la idea futbolística que ha fet del Barça un club singular en els darrers trenta anys. Sense Messi tots ens hem preguntat qui assumiria el paper de líder de l’equip. Coutinho? Luis Suárez? Ni un ni l’altre. Ni cap altre jugador. Com abans tampoc ho havien estat Xavi o Iniesta. O, més lluny, Guardiola. El cervell del Barcelona és el mètode que fa que tots els futbolistes, si el coneixen, siguin capaços de jugar de memòria. Repassem l’alineació contra l’Inter: Sergi Roberto, Piqué, Alba, Sergio i Rafinha soón fills directes del sistema; Ter Stegen, com si ho fos; Rakitic i Luis Suárez hi estan familiaritzats i Arthur, per condicions físiques i quadrícula mental, se sent còmode vivint així. Només Lenglet i Coutinho continuen en fase d’adaptació. Quan plou i sant Leo no hi és, el millor és desplegar el paraigua i gaudir de l’academicisme. El resultat final va ser molt satisfactori.

El missatge és clar. I serveix per a cada partit perquè això no s’atura i ja se sap: la Champions motiva i, a vegades, la lliga distreu. No serà el cas de diumenge amb la visita del Reial Madrid al Camp Nou, però potser sí en partits successius. I, per tant, caldrà que l’equip no s’oblidi de l’actitud ni del mètode perquè amb Semedo, Dembélé, Malcom o Arturo Vidal la posada en escena és completament diferent. I, evidentment, han de jugar perquè la temporada és molt llarga...