Les últi­mes esce­nes empe­nyen a pen­sar que el pre­sent d’Ous­mane Dembélé ve emmar­cat i con­di­ci­o­nat per con­cep­tes de poca tensió, per la par­simònia amb què va cor­res­pon­dre a la lesió de Messi i la vehemència amb què els seus com­panys van pena­lit­zar la seva vida con­tem­pla­tiva sense la pilota. “El veri­ta­ble­ment impor­tant no és la pèrdua, sinó com reac­ci­o­nes després d’ella”, va con­cloure Val­verde.

Però sota aquest dar­rer sedi­ment de dubte, única­ment vin­cu­lat a qüesti­ons d’acti­tud, batega una tensió fut­bolística que impe­deix la sin­to­nia entre l’equip i un fut­bo­lista amb uns dots tècnics evi­dents. I que té poc a veure amb un pro­blema de pul­sa­ci­ons bai­xes. Més aviat el con­trari. Dembélé és un fut­bo­lista de vibra­ci­ons ele­va­des, de movi­ments des­con­tro­lats, d’un ritme de vida per sobre del que el Barça pot assu­mir. És caos. I l’equip neces­sita caos. Capa­ci­tat per sor­pren­dre, per agi­tar defen­ses tan­ca­des, per tren­car des del movi­ment d’una cin­tura. Però si una cosa ha ense­nyat el Barça al món és que aquest caos pot ser orga­nit­zat. Que la clau és selec­ci­o­nar els moments, pen­sar el quan i que un equip ha de viat­jar junt. I Dembélé cavalca sol. I massa sovint ho fa cap al no- res, amb incur­si­ons impro­vi­sa­des que allar­guen la silu­eta d’un Barça més esti­lit­zat quan pot ajun­tar-se a par­tir de la pilota. I és fona­men­tal que el francès balli al ritme d’aquesta melo­dia, que li res­soni al cap. Tindrà moments per impo­sar la seva música, per acce­le­rar la par­ti­tura, però per fer-ho sense des­a­fi­nar ha d’escol­tar l’equip.