Com que la veritat desmenteix la demagògia de la fractura catalana, els he de dir que el monotema del procés cap a la independència m’ha acostat a un unionista que va pel camí de convertir-se en una amistat saludable. És metge i mantenim setmanalment amb dos companys més unes batusses dialèctiques estimulants (la disputatio escolàstica que hi practiquem encara s’usa també, dita disputation, a l’Alemanya protestant com a mètode d’aprenentatge), greus (deixem-nos d’orgues: hi ha gent a la presó i a l’exili), arriscades (resulta que la llibertat d’expressió ara només pot ser espanyola) i divertides (l’alegria és molt més seriosa que no pas la impostura dels qui ho diuen tot amb cara de mal de ventre).

Llegeix diaris espanyols (El País), botiflers (La Vanguardia) i provincianistes (El Periódico) en el castellà que li és matern, i veu les televisions nacionals hispanes (com la majoria dels residents a la ciutat de la conurbació de Barcelona on la migració forçada familiar l’hi va fer néixer).

Els diria que és un torracollons però faria curt, perquè raona i és incisiu i tenim trets comuns que ens estimulen l’empatia.

Diumenge ens va enviar un enllaç a un article que ens convidava a caminar pel paisatge proper per poder augmentar un 20% l’esperança de vida, que és una pràctica esportiva força més profitosa que no pas acomodar-se a les poltrones dels consells d’administració de les empreses de comunicació infestats d’oligarquia espanyola.