Avui se cele­bra un majúscul par­tit seguit a mig món en què serà pro­ta­go­nista un que no el juga. Passi el que passi, es par­larà de l’absent per sobre de qual­se­vol altre fut­bo­lista, com també gira­rem al vol­tant d’un altre que ha mar­xat a Itàlia. Curi­osa manera de situar tot un Barça-Madrid. Refets en l’ànim després que l’equip res­pongués dime­cres sense el guia, el bar­ce­lo­nisme aspira a cre­mar avui en pira l’entre­na­dor rival, pre­vi­si­ble con­seqüència de la victòria. Els tres punts no deci­di­ran gaire, però resul­ta­ran, fidels a la tra­dició, rics en sim­bo­lisme, pode­ro­sos en aspec­tes morals. Vam començar la set­mana dis­trets, pre­gun­tant-nos qui aga­fa­ria el relleu de lide­ratge en la ban­dera de com­bat quan la res­posta resul­tava òbvia, mal­grat que dubtéssim. La manca del geni només es pal·lia amb tre­ball d’equip i com­promís col·lec­tiu, tal com, per for­tuna, va expres­sar el Barça con­tra l’Inter. L’últim mar­ca­dor sem­pre con­di­ci­ona la pre­pa­ració del pro­per duel, d’aquí que la cotit­zació blau­grana hagi pujat en con­fiança men­tre que la del rival con­ti­nua nave­gant entre una tem­pesta que arriba a sor­pren­dre. No hau­ria d’arros­se­gar el Madrid aquesta nota­ble crisi exis­ten­cial, però el cas és que la pateix i neces­sita una reacció ful­mi­nant que només pot garan­tir el plaer de vèncer al tem­ple del màxim adver­sari. A par­tir de demà, pre­pa­rem-nos per a una allau d’anàlisis per­so­na­lit­za­des que ani­ran dedi­ca­des, per esmen­tar pre­vi­si­bles exem­ples, a la cano­nit­zació d’Art­hur per ser un dels nos­tres sense haver cos­tat bar­ba­ri­tats, als límits de Cou­tinho situ­ats en la fron­tera que separa el bon juga­dor del deci­siu espe­ci­a­lista o, final­ment, a l’imma­dur Dembélé, vai­let a qui ja comença a cas­ti­gar la inconsciència de no ado­nar-se del seu for­mi­da­ble cost.

Aquell que no falla mai ens ha dei­xat en mans d’humans fal·libles. Hem subs­tituït la con­fiança en el geni per l’aspi­ració d’una res­posta sol­vent del col·lec­tiu. El bar­ce­lo­nisme, aca­bant pel mateix ves­ti­dor, vol cer­ti­fi­car que hi ha vida més enllà de Messi, con­fir­mar que l’equip sap pal·liar la pun­tual con­tingència. De tota la vida, vèncer el Madrid cura els pit­jors mals. Gole­jar-lo pinta la vida de color rosa i enso­pe­gar per sor­presa quan no t’ho espe­ra­ves pro­voca tem­pesta. De totes mane­res, rela­ti­vit­zant, res és defi­ni­tiu perquè aviat tor­narà l’alfa i omega, començament i final del poder culer. Men­tres­tant, en un altre pla­neta ben llunyà, a la llotja direc­tiva deci­dei­xen mun­tar un mosaic en anglès, que fa més glo­bal i sofis­ti­cat, arra­co­nant altre cop la llen­gua pròpia. Ima­gi­neu “Aco­lo­rim el món”, els locu­tors tra­duint-ho del català al seu idi­oma i nosal­tres, orgu­llo­sos de la coherència iden­titària. Més ho seríem si hi posés “Lli­ber­tat pre­sos polítics” apro­fi­tant tan fantàstic apa­ra­dor, però ja hem aban­do­nat uto­pies mal­grat acu­mu­lem man­tes raons per argu­men­tar l’opció. D’altra banda, con­di­ci­o­nar una nego­ci­ació de 300 mili­ons amb Medi­a­pro posant pel mig la reti­rada d’una demanda al seu amic Rosell resulta l’enèsima mos­tra de com són i com actuen. Fa només una set­mana van rebre la cla­te­llada de l’escut, ahir la FIFA els pro­hi­beix l’excursió a Miami que tant els moti­vava i el por­ta­veu Vives s’atre­veix a dub­tar d’un peri­o­dista refe­ren­cial, ínte­gre i honest com Besa. Res, que no n’apren­dran mai. No et dei­xen ni fruir de la prèvia.