Avui se celebra un majúscul partit seguit a mig món en què serà protagonista un que no el juga. Passi el que passi, es parlarà de l’absent per sobre de qualsevol altre futbolista, com també girarem al voltant d’un altre que ha marxat a Itàlia. Curiosa manera de situar tot un Barça-Madrid. Refets en l’ànim després que l’equip respongués dimecres sense el guia, el barcelonisme aspira a cremar avui en pira l’entrenador rival, previsible conseqüència de la victòria. Els tres punts no decidiran gaire, però resultaran, fidels a la tradició, rics en simbolisme, poderosos en aspectes morals. Vam començar la setmana distrets, preguntant-nos qui agafaria el relleu de lideratge en la bandera de combat quan la resposta resultava òbvia, malgrat que dubtéssim. La manca del geni només es pal·lia amb treball d’equip i compromís col·lectiu, tal com, per fortuna, va expressar el Barça contra l’Inter. L’últim marcador sempre condiciona la preparació del proper duel, d’aquí que la cotització blaugrana hagi pujat en confiança mentre que la del rival continua navegant entre una tempesta que arriba a sorprendre. No hauria d’arrossegar el Madrid aquesta notable crisi existencial, però el cas és que la pateix i necessita una reacció fulminant que només pot garantir el plaer de vèncer al temple del màxim adversari. A partir de demà, preparem-nos per a una allau d’anàlisis personalitzades que aniran dedicades, per esmentar previsibles exemples, a la canonització d’Arthur per ser un dels nostres sense haver costat barbaritats, als límits de Coutinho situats en la frontera que separa el bon jugador del decisiu especialista o, finalment, a l’immadur Dembélé, vailet a qui ja comença a castigar la inconsciència de no adonar-se del seu formidable cost.

Aquell que no falla mai ens ha deixat en mans d’humans fal·libles. Hem substituït la confiança en el geni per l’aspiració d’una resposta solvent del col·lectiu. El barcelonisme, acabant pel mateix vestidor, vol certificar que hi ha vida més enllà de Messi, confirmar que l’equip sap pal·liar la puntual contingència. De tota la vida, vèncer el Madrid cura els pitjors mals. Golejar-lo pinta la vida de color rosa i ensopegar per sorpresa quan no t’ho esperaves provoca tempesta. De totes maneres, relativitzant, res és definitiu perquè aviat tornarà l’alfa i omega, començament i final del poder culer. Mentrestant, en un altre planeta ben llunyà, a la llotja directiva decideixen muntar un mosaic en anglès, que fa més global i sofisticat, arraconant altre cop la llengua pròpia. Imagineu “Acolorim el món”, els locutors traduint-ho del català al seu idioma i nosaltres, orgullosos de la coherència identitària. Més ho seríem si hi posés “Llibertat presos polítics” aprofitant tan fantàstic aparador, però ja hem abandonat utopies malgrat acumulem mantes raons per argumentar l’opció. D’altra banda, condicionar una negociació de 300 milions amb Mediapro posant pel mig la retirada d’una demanda al seu amic Rosell resulta l’enèsima mostra de com són i com actuen. Fa només una setmana van rebre la clatellada de l’escut, ahir la FIFA els prohibeix l’excursió a Miami que tant els motivava i el portaveu Vives s’atreveix a dubtar d’un periodista referencial, íntegre i honest com Besa. Res, que no n’aprendran mai. No et deixen ni fruir de la prèvia.