Lectures d’un gran clàssic
El primer clàssic de la temporada ja s’ha acabat però no les seves conseqüències, sobretot per al Real Madrid, situat novè en la classificació a set punts del líder, el Barça, i amb una ferida oberta que serà difícil de cicatritzar. La maneta que els de Valverde els van infligir al Camp Nou és d’aquelles derrotes que fan mal i que duren en el temps, sobretot perquè la van rebre sense Messi al camp i perquè va deixar descobertes a ulls de tot el món les vergonyes del conjunt madridista aquesta temporada. És a dir, fragilitat defensiva manifesta, estat de forma deplorable d’alguns jugadors importants, i una pèrdua d’efectivitat de cara a porteria per l’absència de Cristiano Ronaldo clamorosa. I aquest últim punt no té solució per molt que a Madrid estiguessin convençuts que entre Gareth Bale, Benzema i Asensio farien tots els gols que garantia el portuguès. Si el conjunt blanc ja va arribar amb força dubtes a la cita, n’ha marxat amb molts més i amb els ànims per terra.
Tot el contrari passa en el FC Barcelona. El clàssic ha servit per confirmar la reacció de l’equip de Valverde després d’un inici de campionat irregular i amb algunes ensopegades incomprensibles. Però tot això ja sembla que quedi lluny, perquè la sensació és que el Barça va cada cop a més, tant pel que fa al joc com a l’estat de forma d’alguns futbolistes. Els casos més simptomàtics són els de Luis Suárez, Gerard Piqué, Busquets o Rakitic, molt a prop ja de la seva millor versió. Els blaugrana han passat amb nota l’examen dels tres partits més complicats que tenien sense poder disposar de Leo Messi. Es van imposar al Sevilla, van fer un molt bon partit contra l’Inter en la Champions, i contra el Real Madrid van completar la millor primera meitat de tota la temporada. La lectura que cal fer és senzilla. Si el Barça és capaç de mantenir en tots els partits el nivell tan alt de pressió que van fer contra l’etern rival i el joc de possessió i posició, poques victòries se’ls escaparan. La millora, i no es cap sorpresa, ha coincidit quan Arthur Melo s’ha consolidat en l’equip titular i Rakitic i Busquets han guanyat ritme. El Barça no s’hauria d’apartar mai del camí que ens van ensenyar en el primer temps del clàssic.
El duel contra el Real Madrid també va servir per reforçar la figura d’Ernesto Valverde. El tècnic va encertar-la fent jugar Rafinha, que va ser clau sense pilota i fent tasques de pressió, i també reaccionant tàcticament quan Lopetegui va decidir canviar el sistema i passar a jugar amb tres al darrere i amb Lucas Vázquez i Marcelo ben oberts. L’entrada de Semedo i Dembélé va anul·lar aquest efecte, que va provocar que el Madrid generés problemes al Barça, i també va ajudar que es produís la destrossa final perquè el francès i Sergi Roberto, amb espais i camp per córrer, van ser letals. Precisament, un altre dels aspectes positius que ens ha deixat el clàssic és comprovar com Dembélé pot ser un futbolista recuperable per a la causa, després del toc d’atenció que va donar-li Valverde públicament. La desídia mostrada en el partit contra el Sevilla ha de quedar només com un mal record. Sí que és cert que ha perdut la titularitat, però això no significa que no pugui acabar sent un jugador determinant al llarg de la temporada. El mateix serveix per a Arturo Vidal, a qui se li detecta un canvi d’actitud respecte de fa unes setmanes. Si segueix així, segur que Valverde cada cop hi anirà confiant més.