En sortir de l’escola del meu poble, Miralcamp (Pla d’Urgell), la canalla anàvem al Molí del Jan a fer les xarxes de les porteries del camp de futbol. Les fèiem amb trossos sobrants de vencills de fer garbes. Era un camp d’on recollíem pedres i grava tot aprofitant hores de l’esbarjo amb el mestre, el meu pare; un aficionat d’allò més.

Érem, som, del Barça perquè era, és, l’equip de la gent, dels catalans no blegats sota la cruel dictadura. La bèstia dels gàngsters que ens havien robat Di Stefano i tantes coses. No teníem res més, sovint ni una pilota, les de debò eren per a l’equip. Una pilota desitjada malgrat trenquéssim vidres o féssim massa soroll a la plaça.

El futbol nostre era noble, pels pobles dels camps de regional de Lleida trobaves sempre gent com la pròpia. Els franquistes no apareixien, érem senzills i la complicitat era amb gent com nosaltres. Les nostres simpaties anaven cap als clubs populars, còmplices amb la llibertat.

Per aquesta raó, després de l’agressió neofranquista –com argument de l’acusació inclouen el “no passaran” republicà!– contra els polítics catalans empresonats o exiliats, em delia per veure la resposta còmplice dels Bucaneros de Vallecas. I res. Ni antifeixistes, ni res que sigui més radical que quatre crits matussers i para de comptar. M’agrada el futbol per ser directe. Ras i curt,a Madrid ni els teòrics més lliures defensen la democràcia de l’abús d’autoritat. Res a fer.

I el Barça hi ha de posar el mateix com quan juga la Champions o contra l’equip del règim.