Ueli Steck encarnava la versió de Kilian Jornet en l’alpinisme d’extrema dificultat. El suís era el millor especialista del moment fins que, el 30 d’abril del 2017, va trobar la mort al Nuptse, mentre feia l’aclimatació per afrontar la travessa Everest-Lhotse sense oxigen. Steck i Jornet provenien de disciplines diferents –l’alpinisme, el suís, i l’esquí i les curses de muntanya, el català– però hi havia un element consubstancial a les dues disciplines que els unia, una clau de volta que relligava els dos mons. Aquest punt de trobada era la velocitat. Tots dos imprimien la màxima velocitat possible a les seves activitats. Per a Kilian, òbviament, era –és– un factor clau en la competició. Si no vas ràpid, no guanyes. Però el de la Cerdanya també ha afegit aquest element en les seves ocasionals incursions en l’alpinisme, que a poc a poc han anat guanyant protagonisme, a més de dificultat, en la seva carrera esportiva. Steck, des de l’alpinisme més tècnic, també dotava les seves ascensions de la màxima rapidesa possible, un fet que li permetia realitzar grans escalades en un temps rècord.

Encara hi ha més coincidències entre els dos fenòmens de la muntanya. Per dur a terme activitats amb aquesta mentalitat cal reduir la càrrega de material al màxim. És així com tots dos han afrontat la muntanya amb austeritat, lleugeresa i economia de mitjans. Tot per anar més ràpid. La velocitat no és vista per cap d’ells com un caprici, sinó com una fórmula per dur a terme activitats impossibles de fer a un ritme lent. El projecte entre l’Everest i el Lhotse, que Steck duia entre mans quan va morir, difícilment seria possible de realitzar sense aquesta filosofia. Sense rapidesa serien massa jornades consecutives a més de vuit mil metres i el cos no ho podria aguantar. Ell mateix em va explicar com la velocitat podia propiciar un canvi de paradigma en l’alpinisme, en una època d’anquilosament i manca de projectes innovadors: “Ser ràpid et dona més oportunitats per escalar parets més difícils. Això és una de les claus del futur de l’alpinisme si volem escalar vies més dures. En molts sectors de l’alpinisme fan el mateix que fa 30 anys. No hi ha progressió, especialment a l’Himàlaia, i crec que amb la velocitat sí que n’hi haurà”, em va respondre en una entrevista que vaig poder fer-li durant la Mostra de Muntanya i Aventura de Figueres.

Tot i que provenien de disciplines diferents, era només qüestió de temps que, amb mentalitats coincidents, es coneguessin i escalessin junts. La paret que van triar va ser la cara nord de l’Eiger, una de les més difícils dels Alps. Van trigar 5h35 a completar-la, un temps bestial, tot i que lluny del rècord (3h54) que el mateix Steck va fer amb Nicolas Hojac, un alpinista de perfil més tècnic que Kilian Jornet. “Em vaig adonar que l’habilitat tècnica encara és més important [en les escalades extremes], tot i que combinant-ho amb la resistència de Kilian qui sap què pot passar.” El que van fer va ser explorar nous camins en l’alpinisme des de disciplines diferents: una “combinació estimulant”, segons em va dir Steck, en la qual s’ha de basar el futur d’aquest esport.