Deia sem­pre Johan Cruyff que el fut­bol era un esport que es juga amb el cap i s’hi uti­lit­zen els peus. A par­tir d’aquesta màxima enca­rem el cas Mal­com, un expe­di­ent X al ves­ti­dor de can Barça que va tenir un sor­pre­nent epi­sodi, dimarts pas­sat, a Milà. La pri­mera pilota que va tocar va aca­bar a l’inte­rior de la xarxa de l’Inter. I, a con­ti­nu­ació, explosió d’ale­gria, les mans a la cara, emoció, les abraçades dels com­panys i, qui sap, l’inici d’alguna cosa dife­rent de la que hem vist fins ara.

Mal­com va ser un fit­xatge de la secre­ta­ria tècnica sense l’opinió de l’entre­na­dor. Va fer la sen­sació que, vist que Monchi (Roma) el volia i Monchi acos­tuma a encer­tar-la, “reben­ta­rem l’ope­ració i ens l’empor­ta­rem, encara que sigui a un preu desor­bi­tat”. La rea­li­tat és que no calia. I amb aquest pen­sa­ment ha tre­ba­llat Val­verde. Sis minuts con­tra el Valla­do­lid, en la segona jor­nada, i 20 més, en la des­as­trosa actu­ació del Barça a Leganés, a finals de setem­bre. Res més. Ni una petita lesió mus­cu­lar ser­veix d’excusa per jus­ti­fi­car la seva invi­si­bi­li­tat. En la copa, a Lleó, va gau­dir de la seva pri­mera titu­la­ri­tat però li va sor­tir un xurro de par­tit. En canvi, quan sem­blava que l’entre­na­dor no tor­na­ria a comp­tar amb ell, va aparèixer a Milà per tren­car el 0-0 i ano­tar el seu pri­mer gol com a fut­bo­lista del Barça. Les vol­tes que fa la vida! I ara, què? Doncs ja ho veu­rem...

En aquest sen­tit, sem­pre hem valo­rat molt l’ope­ració matemàtica que valida la frase del savi holandès i que diu que el fut­bol és la suma de la qua­li­tat més la men­ta­li­tat. És evi­dent que Mal­com és bo. En cas con­trari, mai hau­ria cri­dat l’atenció del Barça. O de Monchi i, després, del Barça. És ràpid, és valent en el dri­blatge i és un gran xuta­dor. Es tracta d’un espe­ci­a­lista en el dese­qui­li­bri en un equip que neces­sita dri­bla­dors per tenir èxit en els objec­tius de cada jugada. Ara bé, l’aposta del club és Dembélé, i resulta que tots dos juguen en la mateixa posició. I pel que fa a la per­sona, i abans de la reflexió final, un apunt. Després del gol de dimarts, sabem una altra cosa: el ves­ti­dor l’apre­cia. Sabíem que viu inte­grat, que és feliç entre el grup dels bra­si­lers, però ara hem com­pro­vat que els seus com­panys el volen.

Al ves­ti­dor, el grup dels capi­tans és de la casa i s’esti­men el club. Tenen prou experiència per saber què convé a cada moment. Per exem­ple, són sen­si­bles a l’estat anímic dels suplents. No jugar és fotut. No fer-ho quan tens 21 anys, ets de fora, estàs conei­xent un nou país, un nou club i uns nous com­panys, és refo­tut. I si, a més, t’has d’adap­tar a una mirada dife­rent del fut­bol des de la posició de l’extrem –demar­cació espe­ci­al­ment com­pli­cada–, ales­ho­res és fotudíssim. Així és la vida de Mal­com. Com ha estat la de tants i tants fut­bo­lis­tes del Bar­ce­lona que han hagut de mar­xar després de no tenir opor­tu­ni­tats o de des­a­pro­fi­tar-les per falta de ritme o de gana. Tor­nem al prin­cipi: el fut­bol es juga amb el cap i s’hi uti­lit­zen els peus. Al bra­si­ler li toca escol­tar Val­verde i els com­panys, i apren­dre ràpid. Pen­sar cada jugada abans d’acti­var les cames i ser res­pon­sa­ble davant de cada acció. A can Barça no val tot. Qua­li­tat més men­ta­li­tat. I ser-hi quan se’t neces­sita. Per exem­ple, ara que s’ha lesi­o­nat Cou­tinho. Serà el seu moment?

El cas Mal­com val per Aleñá, Denis, Rafinha... Cap i peus. Fins i tot més cap que peus.