No dependre de la popularitat voluble té l’avantatge de la llibertat d’expressió (dins dels límits de la competència lectora de l’oligarquia judicial, s’entén). Entre aquestes dues barreres, el lliure albir depèn de l’equilibri personal, que és el posat que prenem a l’hora de mantenir-nos amb una certa dignitat en la corda fluixa de la unió d’allò que fem amb la nostra manera d’entendre cap on haurien d’anar les coses: les nostres idees, els nostres valors, la nostra educació, la nostra herència... Diguin-ne com vulguin, perquè avui, que la mort de les ideologies ha estat certificada per la moda d’un sol ús, del prêt-à-porter i del take away, ni els eufemismes no els salvaran de fer el ridícul; perquè parlar d’això, no es porta. Banalitat i perversitat, doncs, a banda, la sonsònia de no posar un esportista català en la disjuntiva de negar-se a participar en la selecció espanyola per no frustrar la seva projecció és ben coherent amb la decisió dels estudiants d’abandonar els estudis de filologia catalana per abraçar la universalitat castellana, o dels de medicina, d’abandonar la familiar per poder anar pel món amb una especialització cosmopolita, posem pel cas. Així doncs, que ens faltin professors i metges de capçalera –per seguir amb els dos exemples– ja ens està bé, perquè ens estimem més de ser conseqüents i evitar d’estimular el compromís amb una gent que s’ha d’extingir que no pas deixar de repetir una vegada i una altra que, ara que està en plena forma, en Luis Enrique se’ns ha d’endur en Jordi Alba a la selecció natural espanyola.