Avui s’acompleixen cent anys exactes d’una fita referencial en la història del Barça. Fa un segle, la junta d’aleshores, presidida per Joan Gamper, deixava palès en l’acta de reunió el suport unànime dels seus directius a la petició d’un estatut d’autonomia per a Catalunya, anhel que marcava l’actualitat política d’aquells dies. S’acomplia ja una dècada des que Gamper havia refundat un club a punt de desaparèixer, reflotat gràcies a la genial pensada del suís, disposat a vincular-lo al creixent moviment de recuperació nacional amb l’ambició de convertir el Barcelona en referència i representant esportiu dels catalans. Uns dies després de donar suport a la iniciativa de manera valenta i sense embuts, el periodista Daniel Carbó Correcuita publicava a La Veu de Catalunya un article, punyent i visionari, en què remarcava el canvi de paradigma i època. Tal com ho definia Carbó, el Barça havia deixat així de ser “un club” més del país per erigir-se, plenament conscient, en “el club” representatiu de la nostra consciència nacional. A partir d’aleshores, els exemples de plena simbiosi entre institució i nació abunden fins a convertir-se en una allau d’arguments sobre l’essència de l’entitat que, per desgràcia, el culer no acostuma a tenir presents. Avui, es veu que l’ADN fa més nosa que servei.

I si avui arribem al centenari d’aquella adhesió que marca el tòpic punt d’inflexió, al gener celebrarem el cinquantenari de la frase rodona, el lema universal “més que un club”, encunyat per Narcís de Carreras en el seu missatge d’investidura com a nou president. El conservador de Carreras coneixia en primera persona les peripècies viscudes per la gent blaugrana de feia dècades, quan la dreta autonomista, representada pels prohoms de la Lliga, pesava força en la trajectòria de l’entitat, ja instal·lada a les Corts i a punt de patir la repressió de la dictadura de Primo de Rivera. “Més que un club” per arrodonir un sentiment viscut a plenitud des de mig segle abans, malgrat que les dictadures militars volguessin imposar el silenci i esborrar qualsevol petjada d’aquell catalanisme desacomplexat i combatiu que caracteritzava una entitat incapaç de fer un pas enrere en la seva lluita, sense cap ganes de dissimular qui era i com s’implicava a fons en la reivindicació nacional. Fem esport perquè fem pàtria, com deixaren escrit els nostres ancestres el 1920. El paral·lelisme entre el cop de falç del nostre himne nacional amb el cop de pilota que protagonitzava el Barça, segons la pensada d’en Rovira i Virgili ja el 1922.

Arguments per ratificar que el “més que un club” acompanya la trajectòria del Barça des de primera hora, fa 110 anys, tot i que la majoria, per desconeixement històric, prefereixin situar-ho mig segle després, quan De Carreras va rescatar l’evidència de l’oblit. De tota manera, l’efemèride d’avui passarà de llarg. Simplement, no interessa bellugar-la gaire, tal com tenim el panorama. Els directius d’avui, malgrat ser ben conscients de la data, prefereixen amagar el cap sota l’ala, decisió que no causa sorpresa ni és novetat. En tot cas, no deixa de resultar-nos curiós que el centenari de l’adhesió a l’Estatut esdevingui el mateix dia del final d’una Gran Guerra que tant va marcar Catalunya i el creixement exponencial del club.