Quan tinc febre somio delirant imatges superposades que em desvetllen dins una angoixa suada. Per exemple, puc apreciar com Zenden explica a Dembélé les claus per triomfar d’extrem al Camp Nou mentre uns voltors amb el rostre de Llarena persegueixen la meva ansietat febril a crits de Vox. Ho passo malament. Per això, fugint d’un suplici anunciat, quan la meva dona mira l’Inter-Barça des de la sala d’estar, resto aferrat al nòrdic ignorant qualsevol notícia del partit pel pànic d’una visió onírica d’en Nainggolan llegint-me Frankenstein a cau d’orella amb el to d’una caputxeta sanguinària devorant el llop. Així, doncs, evitant l’inevitable faig cops de cap apocats i entro en el joc del dormo, no dormo, no sé si dormo, quan de sobte, apareix la Maite i em desperta per dir-me amb la cantarella lineal d’una sentència judicial que el Barça ha empatat amb un gol d’un tal Malcom. Merda, ja començo a desvariar de nou. Malcom? La miro, la veig embarassada i no recordo si ja ho estava o també havia estat el brasiler amb una mirada de killer. No faig cas de la seva notícia i em provoco una tremolor per allò de rebre un excedent d’afecte que no abaixa la febre però la fa menys amarga. L’endemà al matí, com si la vida no anés amb mi, em llevo amb dècimes i engego el televisor, on emeten el gol d’anit, miro la torrada amb gust de res acompanyada d’un tros de gall dindi amb gust de menys, i per un moment tinc el dubte de si esperàvem bessons o traslladaven en Franco al sepulcre de la Pasionaria. Deliris febrils.