He tornat d’un país enorme (i, per tant, d’algunes de les seves immenses parts o, més pròpiament, estats) en què, en qualsevol establiment, hi ha grans pantalles que contínuament reprodueixen imatges esportives. Em podran dir que també passa aquí, amb la diferència dels esports que s’hi mostren: entre nosaltres domina el futbol, evidentment, i també hi sovintegen les curses automobilístiques mentre que als EUA s’exhibeixen imatges de l’anomenat futbol americà, de bàsquet i d’aquell esport que molts no aconseguim entendre, el beisbol, encara que n’hàgim vist unes quantes pel·lícules i hàgim jugat al palo-mato.

El cas és que en un dels dies més tranquils que hi he passat, mentre passejava a la vora del riu Charles plena d’arbres magnífics amb les fulles rogenques i daurades per la tardor, li vaig preguntar a un meu amic bostonià per la seva relació amb els que poden considerar-se els tres grans esports dels EUA. Em va contestar que, sincerament, no li interessen gaire i, sorprenentment, em va comentar que l’esport que li agrada més és el “nostre” futbol, sense que això signifiqui que faci un seguiment de les competicions professionals. De fet, si no recordo malament, aquell mateix dia al matí l’havia intentat convèncer inútilment que anéssim a veure el Barça-Madrid en un local on havien estat convocats els catalans barcelonistes residents a Boston. L’havia practicat i fins i tot havia entrenat un equip de futbol femení en el qual havia jugat la seva filla. Encara més sorprenentment hi va afegir que el futbol “nostre” (així s’hi refereix) és l’esport més practicat pels nens dels EUA. Aleshores, per què no continuen fent-ho? Per què és gairebé residual a nivell professional? Per què no triomfa als EUA i els seus equips no triomfen? Doncs perquè no s’hi inverteix prou o, més aviat, no han trobat la manera de convertir-ho en un gran negoci. Aleshores va començar una arenga en contra del futbol professional: com que és un negoci, es continua estimulant la seva pràctica (fins i tot amb beques universitàries) quan està comprovadíssim, essent un esport duríssim, els seus efectes en els cossos i els cervells: passats els quaranta anys, molts dels seus jugadors es converteixen en invàlids o tenen el cervell atrofiat, de manera que semblen zombis.