Hi ha dues maneres de fer-se futbolista. La primera, a través de l’escola d’un club. A Barcelona, particularment, ho sabem bé, això. El Barça capta el millor talent, el porta al seu futbol de base, l’educa en el mètode i mira de treure’n profit. L’avantatge d’aquesta fórmula resideix en el fet que quan el futbolista arriba al primer equip té tan interioritzada la idea que només s’ha d’adaptar al ritme de la categoria. Així s’explica el millor Barça de la història. El dream team de Cruyff es va fer únic partint de zero; la meravella de Guardiola tenia un munt de jugadors amb més de 2.500 sessions de treball –entrenaments i partits– basades en el mètode. L’escola va permetre veure una de les posades en escena més boniques de la història d’aquest esport. Cruyff –en el punt més àlgid del seu equip– va comptar amb Ferrer, Guardiola i Amor com a representants de la casa però va sembrar la llavor pel futur; Guardiola se’n va aprofitar i va guanyar-ho tot al costat de Valdés, Piqué, Puyol, Sergio, Xavi, Iniesta, Messi i Pedro, de titulars. Res va sorgir per casualitat. El pla estava ben dissenyat: desenvolupar el talent individual per trobar l’èxit col·lectiu.

La segona manera de fer-se futbolista té a veure amb el carrer. No hi ha normes ni mestres. El talent mira d’espavilar-se per destacar entre la batalla de cames. El més bo, brilla; la resta, desapareix. L’individu per sobre del grup. Així van aparèixer per can Barça Hristo Stòitxkov l’any 1990 i Ibra, el 2009. I així ho ha fet, ara, Ousmanne Dembélé. El búlgar, després de barallar-se amb el món, va entendre que la seva anarquia podria ser útil si era capaç d’entrar a formar part de l’ordre de l’equip. És cert que el lideratge de Cruyff hi va ajudar molt perquè qui sap què hauria passat amb Stòitxkov si la banqueta hagués estat més tova. Guardiola, en canvi, utilitzant la mateixa via, no se’n va sortir amb un altre esperit lliure, Zlatan Ibrahimovic. El suec no va entendre res i l’academicisme –i Messi– se’l va emportar.

El capítol Dembélé, com veiem, té precedents. Amb líders indiscutibles a la banqueta, el cas Stòitxkov va sortir bé i el d’Ibra, no. Què passarà amb ell? Ja ho veurem. Té un gran talent per jugar com a davanter, és ràpid i desequilibrant, eines necessàries per arribar al Barça, però no suficients per triomfar-hi. Johan Cruyff i Pep Guardiola van introduir un element que ho converteix tot en diferent: la comprensió del joc. Es tracta de preguntar-se el perquè de cada pas: córrer o aturar-se; passar o driblar; generar els espais i ocupar-los; qui i quan ho ha de fer; la coordinació de la pressió, etc. “El futbol és un esport que es juga amb el cap i s’utilitzen els peus”, va dir la llegenda holandesa. Doncs això, pensar per jugar.

Dembélé, per tant, necessita l’ajuda dels mestres. De Valverde, que és l’entrenador, i de bona part dels companys, que en saben més del mètode que ningú. I, és clar, cal sumar-hi la bona voluntat del futbolista. Durant el primer any tot és comprensible. Ha canviat de país, de club i de companys i, a sobre, s’ha lesionat. Dispersió comprensible. En el segon, cal espavilar-se. Ja no valen les excuses. L’entrenador t’ha donat partits, l’equip t’ha valorat i l’afició espera molt de tu. Els retards, si se’m permet, són unes anècdotes, un arbre enmig del bosc. La llista dels futbolistes que han fet tard en el futbol és llarga. Es paga una multa i au! Futbol, amic Dembélé, futbol. Estem parlant d’això...