Barça Rhapsody
Per atenuar l’empipada per la derrota amb el Betis, sortint del Camp Nou vaig anar a veure Bohemian Rhapsody. En una escena de la peli (que em va semblar com un partit de Coutinho però al revés, és a dir, que va de menys a més i amb un final poderós), Freddie Mercury fulmina el productor musical que no s’atreveix a editar, en format de single, la mítica cançó (de 6 minuts) amb aquestes paraules: “Seràs recordat com l’home que va perdre Queen”...
El subconscient em va trair: Alerta, Ernesto! –vaig pensar–, que amb el teu atreviment de formiga, t’arrisques a passar a la posteritat com el tècnic que va perdre l’ocasió única de fer història (de veritat) al Barça; és a dir, de dirigir l’equip liderat per Messi a guanyar la sisena Champions. En aquest sentit, el repàs del Betis ens deixa ensenyances que, encara que sabudes, paga la pena d’insistir-hi...
D’entrada, si jugant-nos de cara el Betis va convertir el nostre onze titular (amb l’excepció de Malcom) en un ninot de peluix, podem témer que si a Europa ens agafa el City de Guardiola, de nosaltres en farà hamburgueses. Igualment, costa d’entendre que l’equip que (sense Messi) va firmar una actuació notable a Milà, fos estomacat (a la primer part) a casa contra un rival menor... Al meu parer, és una evidència que la Champions ens motiva extraordinàriament, però també ho és que els jugadors no són màquines i que és impossible exigir el mateix nivell d’intensitat en tots els partits, com reconeixia el mateix Piqué després del dolorós 3 a 4.
Ergo, és de calaix que sortir amb l’alineació de gala per decret, i sense les bateries mentals i físiques ben carregades, no solament no garanteix la victòria sinó que transmet un missatge de desconfiança cap a la resta de la plantilla. En el futbol actual, sense intensitat i concentració ets pell. I aquest, al meu parer, va ser el factor desequilibrant, més enllà d’obsequiar el rival amb (dos) corredors mediterranis a les bandes. Veus Busquets i Rakitic? convertits en dues ànimes en pena (i no per culpa seva), i et preguntes com arribaran als moments claus de la temporada? I Suárez, que no té cap substitut fiable?... Per a més inri, el mateix Valverde ho va dir després de la derrota: “No hem estat frescos.” Doncs de vós depèn, “mister”!
Amb l’equip fresc segurament que hauríem golejat el Betis (un equip tàcticament molt descompensat, per cert), de la mateixa manera que amb els millors en forma el City no em treu la son. Què vull dir? Que entestar-se a tirar només dels titulars, com fins ara ha fet Valverde, ha estat una errada estratègica greu, que ens ha desgastat gratuïtament, que pot comprometre’ns el futur (com l’any passat) i que ni tan sols ha servit per aprofitar el trist paper del Madrid d’opereta (de Julen) i sentenciar aquesta lliga tan barata.
Ousmane Rhapsody...
En una altra escena de la peli, un jovenet Freddie rep com qui sent ploure l’advertència severa del seu desenganyat pare: “O et centres, fill, o seràs un bala perduda”...
Dembélé és un diamant per polir a qui s’exigeix nivell de crac; al Barça, a més a més. Diuen que està com un llum, un detall que els qui van decidir la inversió desorbitada del seu fitxatge haurien d’haver advertit. Però qui no ha estat com un llum als 21 anyets?... Dita la qual cosa, Ousmane és nostre, al davant no anem sobrats i –no ens enganyem– necessitem el seu talent anàrquic. I després, ja en parlarem.
A propòsit (torno a Valverde) de Bohemian Rhapsody, els executius d’EMI van rectificar a temps i no van perdre Queen...