El fan club de Marc Márquez va ser qui va dema­nar reti­rar la pan­carta en suport als pre­sos polítics del balcó de la pae­ria de Cer­vera. El pilot va cele­brar el seu setè títol mun­dial en nou anys, i la seva població natal va tor­nar a ser una festa dis­sabte a la tarda, mal­grat que l’alcalde reco­nei­xia haver rebut alguna amenaça per no voler treure-la. Fer­mesa del bat­lle en temps de mer­can­ti­lit­zació de l’esport.

Márquez va dema­nar no bar­re­jar les coses: volia cele­brar una victòria espor­tiva, més que meres­cuda, i prou. La seva aurèola tra­vessa les fron­te­res ideològiques dels afi­ci­o­nats, i és com­pren­si­ble que ni ell ni el fan club tin­guin ganes de tocar la fibra a la parròquia. Però crec que cal­dria enten­dre que Cata­lu­nya no viu una situ­ació de nor­ma­li­tat, més aviat al con­trari: molts dels fans que ado­ren el campió estan negui­to­sos perquè veuen peri­llar els seus drets polítics, entre altres coses perquè el TEDH ja ha dit que a Espa­nya no hi ha un “judici just” quan es tracta de pro­te­gir (costi el que costi) la uni­tat ter­ri­to­rial.

Les rei­vin­di­ca­ci­ons legítimes dels inde­pen­den­tis­tes han tin­gut grans ambai­xa­dors, com Pep Guar­di­ola, que no han obli­dat que els per­so­nat­ges públics mol­tes vega­des estan cri­dats a pren­dre par­tit. I, pre­ci­sa­ment, el que alguns dema­na­ven a Márquez no era pren­dre par­tit sobre inde­pendència sí o no (amb­dues posi­ci­ons com­pren­si­bles), sinó que no passés per alt les ano­ma­lies democràtiques que viu aquest país, sigui el seu Cata­lu­nya o Espa­nya.

Crec que Márquez ha per­dut una gran opor­tu­ni­tat per demos­trar que el seu per­fil de campió està per sobre de la soci­e­tat de con­sum en què viu, de l’esport fet màrque­ting, dels patro­ci­na­dors a qui cedeix la imatge, de les xar­xes soci­als, de l’equi­distància mal entesa. Márquez i Guar­di­ola són cata­lans uni­ver­sals, per­so­nat­ges que han ena­mo­rat, han entrat al cor de la gent pel que fan en plena com­pe­tició i pel que són fora dels ter­renys de joc o els cir­cuits. Són espor­tis­tes glo­bals, i par­lar de política no hau­ria de ser cap pro­blema per a ells. A vega­des tinc la sen­sació que tenim massa ganes de ser política­ment cor­rec­tes. I lla­vors fem el ridícul. Si Márquez vol exhi­bir ban­de­res espa­nyo­les i cata­la­nes, tant se val: les ban­de­res són façana. Però sí que li reco­ma­na­ria que no passi per alt el debat sobre la limi­tació de drets fona­men­tals que viu el país. Ja n’hi ha prou de cinisme i hipo­cre­sia al Par­la­ment, tot i les esti­ra­des d’ore­lla que venen dels tri­bu­nals estran­gers, perquè ara els nos­tres mediàtics facin l’equi­dis­tant.