Quique Sánchez Flores té gravat a foc la nit de l’11 de desembre del 2017. Aquell fred dilluns el seu projecte va saltar pels aires com una festa pirotècnica a les falles de València. L’explosió no va ser casual sinó que es va cuinar a foc lent des de l’estiu fins acabar amb el seu comiat a l’abril. El preparador madrileny va sentir aquell dia com tot l’estadi el xiulava i li demanava que marxés. Aquella jornada li va fer mal i va ser la gènesi del seu distanciament definitiu amb el club i, de retruc, amb els seus jugadors. Pensava que aquell acte perpetrat per l’afició tenia com a autors intel·lectuals la directiva de l’entitat. Quique sempre va viure fora d’onda a l’Espanyol. Ell era el geni que venia a salvar la institució però mai es va integrar. Era ell i les seves circumstàncies. Un satèl·lit per sobre del bé i del mal. Però aquell dia va ser l’inici del nou Espanyol que ha il·luminat Rubi. Calia fer foc nou i la primera guspira es va encendre el dilluns 11 de desembre davant el Girona. Allà, l’Espanyol, com un Fènix, va comença a renéixer de les seves cendres. Gairebé un any després, els de Montilivi tornaran al RCDE Stadium. Es trobaran un Espanyol molt diferent del del curs anterior. Un equip fet amb un pla de joc concret i les idees molt clares. Un conjunt periquito carregat de confiança i despullat dels temors de la darrera tardor i amb futbolistes amb aires renovats com Granero o Hernán, suplents llavors, i que aquest diumenge apunten a titulars. El Girona va matar Quique i va portar Rubi.