Qui­que Sánchez Flo­res té gra­vat a foc la nit de l’11 de desem­bre del 2017. Aquell fred dilluns el seu pro­jecte va sal­tar pels aires com una festa pirotècnica a les falles de València. L’explosió no va ser casual sinó que es va cui­nar a foc lent des de l’estiu fins aca­bar amb el seu comiat a l’abril. El pre­pa­ra­dor madri­leny va sen­tir aquell dia com tot l’estadi el xiu­lava i li dema­nava que marxés. Aque­lla jor­nada li va fer mal i va ser la gènesi del seu dis­tan­ci­a­ment defi­ni­tiu amb el club i, de retruc, amb els seus juga­dors. Pen­sava que aquell acte per­pe­trat per l’afició tenia com a autors intel·lec­tu­als la direc­tiva de l’enti­tat. Qui­que sem­pre va viure fora d’onda a l’Espa­nyol. Ell era el geni que venia a sal­var la ins­ti­tució però mai es va inte­grar. Era ell i les seves cir­cumstàncies. Un satèl·lit per sobre del bé i del mal. Però aquell dia va ser l’inici del nou Espa­nyol que ha il·lumi­nat Rubi. Calia fer foc nou i la pri­mera gus­pira es va encen­dre el dilluns 11 de desem­bre davant el Girona. Allà, l’Espa­nyol, com un Fènix, va comença a renéixer de les seves cen­dres. Gai­rebé un any després, els de Mon­ti­livi tor­na­ran al RCDE Sta­dium. Es tro­ba­ran un Espa­nyol molt dife­rent del del curs ante­rior. Un equip fet amb un pla de joc con­cret i les idees molt clares. Un con­junt peri­quito car­re­gat de con­fiança i des­pu­llat dels temors de la dar­rera tar­dor i amb fut­bo­lis­tes amb aires reno­vats com Gra­nero o Hernán, suplents lla­vors, i que aquest diu­menge apun­ten a titu­lars. El Girona va matar Qui­que i va por­tar Rubi.