Narcís Comadira (Girona, 1942) és un poeta neonoucentista que avui fa vuit dies va començar el seu discurs d’investidura com a doctor honoris causa per la UdG dient que “amb presos polítics i exiliats, amb una justícia que ha esdevingut tortura [...], la situació no és gens favorable a la creació”, però que procuraria continuar treballant d’una manera coherent i digna.

És ben probable que hi hagi col·legues prou doctes per definir-lo millor: de fet, el seu padrí acadèmic, Xavier Pla, ja va comparar-li la poètica amb la del filòsof i filòleg Giacomo Leopardi, considerat el principal poeta del romanticisme italià. El que és clar és que a hores d’ara només hi ha 24 persones que llegeixin algun dels 1.858 exemplars dels 60 títols de la seva obra que la Xarxa de Biblioteques de la província de Barcelona posa a l’abast dels 3.972.475 electors que hi viuen.

Cinc dies abans, Marc Márquez (Cervera, 1993) va negar-se a sortir al balcó de l’ajuntament de la ciutat perquè hi havia una pancarta que reclamava la llibertat dels presos polítics i va fer una roda de premsa a la universitat amb què Felip V va anul·lar les catalanes per declarar que només volia estar amb la seva gent i que no es barregessin les coses. Després se’n va anar cap a la plaça Pius XII envoltat per les marques comercials que el paguen (Repsol, Honda, Red Bull...), més de 50 mitjans de comunicació, milers de persones i les banderes amb el número 93 que l’idolatren ignorant la metzina que mesclen.