Avui que hi ha home­natge a Navarro s’escau par­lar de les sec­ci­ons. Com si fos una passa recur­rent, cada cert temps apa­rei­xen els des­man­te­lla­dors de la iden­ti­tat dis­po­sats a car­re­gar-se-les bran­dant argu­ments de pa sucat amb oli. Com que només pen­sen en fut­bol, cre­uen que sense tan­tes dis­trac­ci­ons podrien dedi­car els diners a la seva exclu­siva dèria. Els ender­ro­ca­dors for­men un cor­rent d’opinió ferm i ja tra­di­ci­o­nal des que Enric Llau­det es va car­re­gar el bàsquet fa una pila d’anys. Tan dràstica decisió va ser pro­vo­cada, pre­ci­sem, per la fallida econòmica poste­rior a la cons­trucció del Camp Nou. Cons­ci­ent de la importància refe­ren­cial de les sec­ci­ons, a Llau­det no li’n que­dava més remei. Convé recor­dar que els fun­da­dors del Fut­bol Club Bar­ce­lona lluïen com a deno­mi­na­dor comú el caràcter poli­es­por­tiu, mal­grat que la pràctica del fut­bol els resultés tan pri­o­ritària per posar aquest nom a l’enti­tat. La rea­li­tat con­ti­nua acon­se­llant que ens man­tin­guem alerta en defensa de la iden­ti­tat poli­es­por­tiva, no fos cas que tornéssim a rebre, tal com passa amb la dramàtica renúncia a la cata­la­ni­tat. Poc res­pec­tem aquesta essència bàsica de club i segui­dors quan la junta no mos­tra el mínim valor per visi­tar els nos­tres pre­sos polítics, no fos cas que se’ls emprenyés la part més bel·lige­rant de la cli­en­tela. Just la que té menys a veure amb l’autèntic cor del bar­ce­lo­nisme, afe­gim-hi de pas­sada. Doncs bé, tor­nem-hi, també toca llui­tar per les sec­ci­ons com a signe dis­tin­tiu.

I no cal eli­mi­nar res, ans al con­trari. En tot cas, convé pres­si­o­nar els direc­tius perquè, també en aquest front, acon­se­guei­xin els recur­sos neces­sa­ris per man­te­nir equips com­pe­ti­tius en tots els àmbits, al nivell que s’exi­geix de l’enti­tat. I un plan­ter adi­ent. Tan sim­ple com això. Després dels anys de des­ga­vell amb el bàsquet, encara queda més clar. Subs­ti­tuint els medi­o­cres ges­tors de la cis­te­lla n’hi havia prou, no ser­veix l’excusa del supe­rior poten­cial econòmic d’altres indrets i enti­tats. S’ha de tre­ba­llar fort als des­pat­xos i posar tècnics com­pe­tents al cap­da­vant. Tal com passa amb l’hand­bol, per exem­ple, en què Xavi Pas­cual fins i tot dis­posa de la con­fiança d’aquells que només s’apro­pen a les dis­ci­pli­nes mino­ritàries per veure si con­ti­nuen gua­nyant. No és tan difícil fer-ho cor­rec­ta­ment, com ho demos­tra la ràpida evo­lució del fut­bol femení. Diu­menge pas­sat, un bon tou de gent estàvem pen­dents del matx con­tra l’Atlético de Madrid i ens vam ale­grar en com­pro­var que Toni Dug­gan mar­cava el gol de la remun­tada, jus­ta­ment ella, sense gaire sort en els dar­rers mesos. I ens enor­gu­lleix espe­ci­a­lit­zar-nos, saber d’Aitana, d’Ale­xia, de Mari­ona o ale­grar-nos d’haver-la encer­tat amb el nota­ble reforç de Ham­ra­oui al mig del camp. Seria injust i quimèric exi­gir que gua­nyin res, però il·lusi­ona cer­ti­fi­car que man­te­nen tan acce­le­rada pro­gressió men­tre esmi­co­len tòpics, pre­ju­di­cis i eti­que­tes anacròniques. El fut­bol femení blau­grana juga a l’altura, el fut­bol sala també i de l’hoquei no cal ni par­lar-ne. Fa pat­xoca veure’ls. Són part impres­cin­di­ble del club i la pressió ha d’estar repar­tida amb els direc­tius que han d’idear la manera de man­te­nir-los a l’elit. Insis­tir en la tra­dició fins a des­pu­llar a força de raons aquells que només veuen, viuen i sen­ten fut­bol tot­hora, entos­su­dits en l’errada de creure que el Barça és només el Camp Nou.