Avui que hi ha homenatge a Navarro s’escau parlar de les seccions. Com si fos una passa recurrent, cada cert temps apareixen els desmantelladors de la identitat disposats a carregar-se-les brandant arguments de pa sucat amb oli. Com que només pensen en futbol, creuen que sense tantes distraccions podrien dedicar els diners a la seva exclusiva dèria. Els enderrocadors formen un corrent d’opinió ferm i ja tradicional des que Enric Llaudet es va carregar el bàsquet fa una pila d’anys. Tan dràstica decisió va ser provocada, precisem, per la fallida econòmica posterior a la construcció del Camp Nou. Conscient de la importància referencial de les seccions, a Llaudet no li’n quedava més remei. Convé recordar que els fundadors del Futbol Club Barcelona lluïen com a denominador comú el caràcter poliesportiu, malgrat que la pràctica del futbol els resultés tan prioritària per posar aquest nom a l’entitat. La realitat continua aconsellant que ens mantinguem alerta en defensa de la identitat poliesportiva, no fos cas que tornéssim a rebre, tal com passa amb la dramàtica renúncia a la catalanitat. Poc respectem aquesta essència bàsica de club i seguidors quan la junta no mostra el mínim valor per visitar els nostres presos polítics, no fos cas que se’ls emprenyés la part més bel·ligerant de la clientela. Just la que té menys a veure amb l’autèntic cor del barcelonisme, afegim-hi de passada. Doncs bé, tornem-hi, també toca lluitar per les seccions com a signe distintiu.

I no cal eliminar res, ans al contrari. En tot cas, convé pressionar els directius perquè, també en aquest front, aconsegueixin els recursos necessaris per mantenir equips competitius en tots els àmbits, al nivell que s’exigeix de l’entitat. I un planter adient. Tan simple com això. Després dels anys de desgavell amb el bàsquet, encara queda més clar. Substituint els mediocres gestors de la cistella n’hi havia prou, no serveix l’excusa del superior potencial econòmic d’altres indrets i entitats. S’ha de treballar fort als despatxos i posar tècnics competents al capdavant. Tal com passa amb l’handbol, per exemple, en què Xavi Pascual fins i tot disposa de la confiança d’aquells que només s’apropen a les disciplines minoritàries per veure si continuen guanyant. No és tan difícil fer-ho correctament, com ho demostra la ràpida evolució del futbol femení. Diumenge passat, un bon tou de gent estàvem pendents del matx contra l’Atlético de Madrid i ens vam alegrar en comprovar que Toni Duggan marcava el gol de la remuntada, justament ella, sense gaire sort en els darrers mesos. I ens enorgulleix especialitzar-nos, saber d’Aitana, d’Alexia, de Mariona o alegrar-nos d’haver-la encertat amb el notable reforç de Hamraoui al mig del camp. Seria injust i quimèric exigir que guanyin res, però il·lusiona certificar que mantenen tan accelerada progressió mentre esmicolen tòpics, prejudicis i etiquetes anacròniques. El futbol femení blaugrana juga a l’altura, el futbol sala també i de l’hoquei no cal ni parlar-ne. Fa patxoca veure’ls. Són part imprescindible del club i la pressió ha d’estar repartida amb els directius que han d’idear la manera de mantenir-los a l’elit. Insistir en la tradició fins a despullar a força de raons aquells que només veuen, viuen i senten futbol tothora, entossudits en l’errada de creure que el Barça és només el Camp Nou.