L’entrenador aficionat als escacs
Quan la temporada passada s’acabava, la meva amiga barcelonista (sempre cruyffista i, de retruc, guardiolista i, en tot cas, amant del futbol que intenta practicar-se com si fos una de les belles arts) Violeta Kovacsics em va comentar que, entre tots els equips de la primera divisió espanyola, li havia agradat d’una manera especial el joc del Betis. Tenia clar que el joc amb vocació ofensiva i refinat de l’equip sevillà es devia al seu entrenador, Quique Setién. Li vaig reconèixer que no havia fet prou atenció al Betis (que va acabar sisè classificat i així va aconseguir participar a l’Europa League) i li vaig dir que ho tindria present perquè sempre és interessant veure un equip que vol tenir la pilota i jugar bonic. Tanmateix, havent viscut unes setmanes fora de Catalunya, no havia fet un seguiment de la lliga i, just en retornar, vaig veure que el Betis havia guanyat el Barcelona al Camp Nou amb un marcador espectacular: 3-4.
Encara desubicada després del viatge, no vaig veure el partit, poc després del qual vaig trobar-me amb un altre amic barcelonista, el torroellenc Albert Bou, que me’l va resumir més o menys així: el Barça havia fet aigües, sobretot en defensa, i el Betis havia jugat molt bé. També ell em va dir que el Betis s’ha convertit en un equip especial a imatge i semblança de com jugava el seu actual entrenador, un centrecampista elegant i intel·ligent. Va jugar moltes temporades a primera, en què va debutar el 1977 quan només tenia dinou anys amb el Racing de Santander (la ciutat on va néixer el 1958) en un partit, precisament, contra el Betis. Vuit anys després, amb una lesió important entremig, va fitxar-lo l’Atlético de Madrid, equip amb el qual va competir tres anys. I va continuar jugant al Logroñés abans de tornar al Santander, on, en un moment de crisi a principi del 1996, va ser acomiadat, juntament amb l’entrenador Vicente Miera. Però va ser al Racing on va debutar com a entrenador i, després de passar per diversos equips, sembla consagrar-se amb el Betis. L’Albert em va explicar que Setién és un gran aficionat als escacs i que un seu entrenador al Logroñés (David Vidal) li tenia prohibit jugar-hi. Així era la mentalitat futbolística. Encara ho és en part: no tothom creu que a futbol també s’hi juga bé amb el cervell.