Ousmane Dembélé no és precisament el paradigma del fitxatge exemplar. El Barça havia perdut Neymar per sorpresa i va sortir al mercat amb urgències difícils de gestionar. Ningú es va preocupar gaire del seu encaix al trencaclosques futbolístic del Camp Nou, i encara menys del seu perfil personal i professional. Va sortir extraordinàriament car tenint en compte la seva escassa trajectòria, i per arrodonir-ho va arribar després de declarar-se en rebel·lia amb el seu club i sense fer la pretemporada. Una gestió calamitosa que, malgrat tot, va suposar la incorporació a la plantilla d’un autèntic diamant, això sí, un diamant en brut.

Per això mateix sorprèn, i molt, la pressa que tenen alguns a posar-li la creu i donar-li el passaport. No són cap secret els problemes d’adaptació futbolística, el punt d’inconsciència que a vegades suma però a vegades també resta, així com el mal criteri en la presa d’algunes decisions. I també ha transcendit la feina que dona al club i el malestar que ha generat al vestidor per la seva actitud en ocasions poc professional i en algun moment poc responsable. La qüestió és si tot això és un impediment insalvable per polir el diamant i beneficiar-se del seu valor.

Dembélé va arribar amb 19 anys. Nou país, nou idioma, nou ambient, noves exigències, un sobrepès de 140 milions a la motxilla i una lesió greu que va llastrar extraordinàriament el seu primer any a Barcelona. Segur que la pilota és a la teulada del jugador francès. Ell ha de demostrar que vol jugar en el Barça, que vol formar part d’aquest grup, que està disposat a aprendre a madurar i a posar el seu talent al servei de la construcció d’un equip campió. Però també el club hi té un paper, des dels seus companys de vestidor fins al secretari tècnic, passant per l’entrenador. Deixar-lo sol celebrant un gol a Vallecas, o baixar-lo a la banqueta a Wembley contra el Tottenham, o asseure’l a la grada el dia del Betis formen part d’aquest procés, que també ha vist un pas endavant al camp de l’Inter, gols transcendents com el de dissabte al Metropolitano (aquest sí, celebrat amb tots) i el desequilibri des de les dues bandes que el converteix en un exemplar únic a la plantilla i, per tant, valuós per als seus companys i per al club.