Opinió

L’estrès i l’antídot

Després de viure tota la setmana dintre de la voràgine de l’esport professional, anar a un pavelló a veure un partit de categoria preinfantil és relaxant i tot

Durant els 36 anys que fa que em dedico al periodisme esportiu m’han preguntat en moltes ocasions si no em cansa, o m’avorreix, la repetició any rere any de les temporades esportives. Sempre és el mateix, em diuen. La resposta ha estat sempre que no, que cada temporada passen coses que la fan diferent de l’anterior. També he de reconèixer que, amb els pas dels anys, hi ha situacions que sí que em comencen a cansar.

Una de les coses que mai m’han agradat és aquesta tendència que tenim els periodistes esportius a ser més llestos que ningú. Sempre en sabem més que futbol i de bàsquet, per esmentar els esports més mediàtics, que els mateixos entrenadors i jugadors que en són professionals. Ara mateix tots en sabem més que Ernesto Valverde o Santiago Solari. I més que els directius, ja no cal dir-ho. Hi ha situacions en què podria arribar a ser cert, en algun moment i circumstància, però en la majoria de casos no negaré que més d’un cop he pensat que m’agradaria veure algun company de professió assegut a la banqueta d’algun equip professional de futbol o de bàsquet. A veure com se’n sortia.

En el meu cas, he tingut la sort de trobar com una mena d’antídot a aquest estrès esportiu, si el podem anomenar així. L’antídot són els partits de bàsquet de la meva filla petita. Després de viure tota la setmana dintre de la voràgine de l’esport professional, anar a un pavelló a veure un partit de categoria preinfantil és relaxant i tot. I no perquè no hi hagi lluita, emoció i ganes de guanyar en els partits, sinó perquè et fa veure l’esport d’una manera diferent. Com quan el practicava de jove o com quan en els inicis en la professió, en què vam arribar a fer un suplement setmanal dedicat a l’esport de base, m’omplia els peus de fang en les fredes matinals de les curses de cros arreu de Catalunya. I a sobre, veus com el treball i la dedicació acostumen a tenir recompensa. I que en l’esport tot és possible. L’equip de la meva filla va perdre de 40 punts a fora i de 20 a casa els dos primers partits de la temporada. A la segona volta, ha perdut de només 10 punts contra l’equip que el va guanyar de 40 i ha guanyat d’un a la seva pista –en l’últim segon– al que el va vèncer de 20. No, realment no hi ha cap temporada esportiva que sigui igual a l’anterior.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)