El debat sobre la gestió del planter d’Ernesto Valverde va sumar dimecres un nou capítol de discussió entre els aficionats culers. Davant les baixes a Eindhoven de Cillessen, Sergi Roberto, Vermaelen, Samper, Rafinha, Arthur i Luis Suárez –tots, per lesió–, i davant la convocatòria de Peña, Ezkieta, Chumi, Aleñá i Puig, hi ha qui va visualitzar la presència d’algun/s jove/s futbolista/es del Mini en l’onze blaugrana. Però no. No va ser així.

Dues són les raons que porten l’entrenador del Barcelona a fer el que va fer, és a dir, a confiar en els jugadors amb dorsal del primer equip. La primera, la transcendència del partit. Valverde és poc amant de presumir abans d’hora. Al Barça li faltava una victòria per garantir-se la primera posició del grup, i va decidir no concedir res. La segona raó té a veure amb la seva visió particular sobre les relacions humanes del vestidor del Barcelona. En aquest sentit, destaquen des de dins que don Ernesto ho fa molt bé. Es tracta, simplement, de tenir clar que mentre hi hagi jugadors del primer equip amb possibilitats de servir el club, és a dir, que no estiguin lesionats o es descartin pels seus comportaments poc professionals, seran ells qui portaran el pes de la responsabilitat per guanyar els títols –no ens n’oblidem, el gran objectiu de la temporada–. En el seu imaginari només hi hauria una excepció: algú pensa que si aparegués ara pel Miniestadi un Messi de 17 anys Valverde no el posaria a jugar? Ara bé, si des del club es considera que la política de l’entitat ha de ser construir plantilles curtes per donar oportunitats de participació als més joves, aleshores ell farà el plantejament oportú. Per tant, amb les cartes marcades, potser algú, al carrer, es pot distreure, però al vestidor tothom ho té clar. I actuant així ell també se sent més còmode.

No hi ha dubte que, per exemple, Aleñá podria haver jugat davant del PSV. Du el número 26 a l’esquena, però viu en plena dinàmica de primer equip. Per tant, és un més del grup. A més, amb humilitat, ha complert amb el primer repte: després de la lesió va baixar al filial per guanyar el ritme de competició que necessitava per tornar a lluitar per ser titular al Camp Nou en les mateixes condicions que els seus companys. Ara bé, en les jerarquies de Valverde, Arturo Vidal va a davant. I més, segons el Txingurri, en un partit de Champions. De nou, la seva visió particular sobre la gestió del vestidor. Ho hauria fet bé, Aleñá, a Eindhoven? Doncs a mi em sembla que sí. Millor que Vidal? Potser sí. Hauria d’haver entrat al camp abans que Denis? Jo diria que també, però aquest cop –a diferència del partit davant del Betis– el tècnic va fer entrar el futbolista gallec per jugar el darrer quart d’hora.

Valverde comença a incomodar-se amb aquesta qüestió. A cada pregunta del periodisme sobre el planter respon amb mala cara perquè ell és un entrenador que mai ha intervingut en els processos de decisió de res més que no sigui el primer equip del Barça. És a dir, ell mira pel present perquè sap que no formarà part del futur de l’entitat. I com que aquest és el tracte, la seva mirada és sempre a curt termini: guanyar amb els que ell considera els millors. Per què no s’atreveix amb els nens? Perquè les seves habilitats no reuneixen les condicions exposades. Ni Chumi, ni Miranda ni Riqui Puig, per exemple, els veu preparats. A uns per una cosa i als altres, per una altra. I per això no els posa. I encara que els talibans del planter –entre els quals m’incloc– seguim reclamant gent de la casa, potser hauríem de reflexionar sobre si tota la culpa de la invisibilitat dels nanos del planter és seva o de qui ha gestionat les polítiques esportives del primer equip i del planter i que han portat el club a la situació actual.