El debat sobre la gestió del plan­ter d’Ernesto Val­verde va sumar dime­cres un nou capítol de dis­cussió entre els afi­ci­o­nats culers. Davant les bai­xes a Eind­ho­ven de Cilles­sen, Sergi Roberto, Ver­ma­e­len, Sam­per, Rafinha, Art­hur i Luis Suárez –tots, per lesió–, i davant la con­vo­catòria de Peña, Ezki­eta, Chumi, Aleñá i Puig, hi ha qui va visu­a­lit­zar la presència d’algun/s jove/s fut­bo­lista/es del Mini en l’onze blau­grana. Però no. No va ser així.

Dues són les raons que por­ten l’entre­na­dor del Bar­ce­lona a fer el que va fer, és a dir, a con­fiar en els juga­dors amb dor­sal del pri­mer equip. La pri­mera, la trans­cendència del par­tit. Val­verde és poc amant de pre­su­mir abans d’hora. Al Barça li fal­tava una victòria per garan­tir-se la pri­mera posició del grup, i va deci­dir no con­ce­dir res. La segona raó té a veure amb la seva visió par­ti­cu­lar sobre les rela­ci­ons huma­nes del ves­ti­dor del Bar­ce­lona. En aquest sen­tit, des­ta­quen des de dins que don Ernesto ho fa molt bé. Es tracta, sim­ple­ment, de tenir clar que men­tre hi hagi juga­dors del pri­mer equip amb pos­si­bi­li­tats de ser­vir el club, és a dir, que no esti­guin lesi­o­nats o es des­car­tin pels seus com­por­ta­ments poc pro­fes­si­o­nals, seran ells qui por­ta­ran el pes de la res­pon­sa­bi­li­tat per gua­nyar els títols –no ens n’obli­dem, el gran objec­tiu de la tem­po­rada–. En el seu ima­gi­nari només hi hau­ria una excepció: algú pensa que si apa­regués ara pel Mini­es­tadi un Messi de 17 anys Val­verde no el posa­ria a jugar? Ara bé, si des del club es con­si­dera que la política de l’enti­tat ha de ser cons­truir plan­ti­lles cur­tes per donar opor­tu­ni­tats de par­ti­ci­pació als més joves, ales­ho­res ell farà el plan­te­ja­ment oportú. Per tant, amb les car­tes mar­ca­des, pot­ser algú, al car­rer, es pot dis­treure, però al ves­ti­dor tot­hom ho té clar. I actu­ant així ell també se sent més còmode.

No hi ha dubte que, per exem­ple, Aleñá podria haver jugat davant del PSV. Du el número 26 a l’esquena, però viu en plena dinàmica de pri­mer equip. Per tant, és un més del grup. A més, amb humi­li­tat, ha com­plert amb el pri­mer repte: després de la lesió va bai­xar al filial per gua­nyar el ritme de com­pe­tició que neces­si­tava per tor­nar a llui­tar per ser titu­lar al Camp Nou en les matei­xes con­di­ci­ons que els seus com­panys. Ara bé, en les jerar­quies de Val­verde, Arturo Vidal va a davant. I més, segons el Txin­gurri, en un par­tit de Cham­pi­ons. De nou, la seva visió par­ti­cu­lar sobre la gestió del ves­ti­dor. Ho hau­ria fet bé, Aleñá, a Eind­ho­ven? Doncs a mi em sem­bla que sí. Millor que Vidal? Pot­ser sí. Hau­ria d’haver entrat al camp abans que Denis? Jo diria que també, però aquest cop –a diferència del par­tit davant del Betis– el tècnic va fer entrar el fut­bo­lista gallec per jugar el dar­rer quart d’hora.

Val­verde comença a inco­mo­dar-se amb aquesta qüestió. A cada pre­gunta del peri­o­disme sobre el plan­ter res­pon amb mala cara perquè ell és un entre­na­dor que mai ha inter­vin­gut en els pro­ces­sos de decisió de res més que no sigui el pri­mer equip del Barça. És a dir, ell mira pel pre­sent perquè sap que no for­marà part del futur de l’enti­tat. I com que aquest és el tracte, la seva mirada és sem­pre a curt ter­mini: gua­nyar amb els que ell con­si­dera els millors. Per què no s’atre­veix amb els nens? Perquè les seves habi­li­tats no reu­nei­xen les con­di­ci­ons expo­sa­des. Ni Chumi, ni Miranda ni Riqui Puig, per exem­ple, els veu pre­pa­rats. A uns per una cosa i als altres, per una altra. I per això no els posa. I encara que els tali­bans del plan­ter –entre els quals m’incloc– seguim recla­mant gent de la casa, pot­ser hauríem de refle­xi­o­nar sobre si tota la culpa de la invi­si­bi­li­tat dels nanos del plan­ter és seva o de qui ha ges­ti­o­nat les polítiques espor­ti­ves del pri­mer equip i del plan­ter i que han por­tat el club a la situ­ació actual.