Si fa quinze dies parlàvem del centenari de l’adhesió del Barça a la petició d’estatut d’autonomia per a Catalunya, just avui s’acompleixen 110 anys de la refundació realitzada pel providencial Joan Gamper. Per resumir-ho, aquell dia van convocar una assemblea de socis per dissoldre el club. Només el catalano-suís va sortir a escena, disposat a esmenar el fatal destí blaugrana. Gamper va agafar el timó per primer cop com a president amb tres directrius clares en el full de ruta, algunes de gairebé genials. Primer, aprofitar el valor afegit de dur el nom de la ciutat, punt cabdal que el distingia de la munió d’equips que havien brollat per cada racó del país des que estrenaren nou segle. En segon lloc, portar equips estrangers que revifessin l’economia gràcies als seus contactes internacionals. I finalment, la decisiva: lligar l’entitat a la sort del país, convertir el Barcelona en el representant esportiu de la reivindicació creixent que reclamava la recuperació de la identitat catalana arrabassada. Hans va catalanitzar ràpidament el seu nom i es va convertir en un dels nostres, decisió que li generà l’animadversió d’aquells que podeu fàcilment imaginar.

No hi ha una figura tan despresa ni generosa com la de Gamper en el llegat blaugrana, ningú que se li pugui comparar en la llarga trajectòria de l’entitat. D’altres combinen llums amb ombres, encerts amb errades, com correspon a qualsevol activitat humana, però l’altruisme d’aquest pròcer resulta incomparable per poc que es conegui, ai, la història del club, aquest tresor eternament pendent de conèixer per a la gran majoria dels culers. Fa cent anys ja, il·lustres com Daniel Carbó o Rovira i Virgili començaren a rumiar el lema que deixés clar la voluntat dictada per Gamper, allò que al final hem conegut com a “més que un club”. Algunes veus contemporànies suggereixen, per molt que dolgui, que aquesta singularitat va acabar la seva trajectòria vital l’1 d’octubre del 2017, quan els responsables van decidir donar l’esquena al patiment de la ciutadania trivialitzant la situació, jugant contra Las Palmas a porta tancada. Els directius prefereixen fer la viu-viu, quedar bé amb aquells que només desitgen neutralitzar la identitat pròpia, sigui en la vessant que sigui. Si colles la junta, s’excusen dient que no cal molestar ningú, quan només s’ofenen, precisament, els intolerants, aquells que ens volen mal. D’aquí que l’efemèride d’avui passarà, també, del tot desapercebuda. Ho volen així.

El Barça lluïa un tret distintiu de personalitat, potser desaparegut, del qual no es parla prou: la valentia. En sinònim, voluntat de fermesa i resistència malgrat que plogués a bots i barrals. Gamper va acceptar l’exili, convertit en boc expiatori del tancament del club després de l’enrenou per la Marxa reial. Tothom va posar el cap sota l’ala mentre petaven seques i el fundador rebia de valent, d’aquí tanta contrició i mala consciència quan es va suïcidar, arruïnat i deprimit. Una lliçó de la història que hem preferit esborrar, no fos cas, com tantes altres. Perquè, parlant de valentia, s’hauria d’exigir audàcia en coherència amb els colors, sigui a la presidència o a la banqueta. Aquest club no va ser refundat per caure bé. Ja ho va expressar Vázquez Montalbán, que va clavar la definició: exèrcit simbòlic desarmat de Catalunya.