Un llegat amb clarobscurs
Agradi o no, es una evidència que Josep Lluís Nuñez passarà a formar part de la història del FC Barcelona. Durant 22 anys ininterromputs va presidir el club amb mà de ferro, dotant-lo d’un marcat to presidencialista, una manera de governar que s’estilava molt en el món del futbol de fa uns anys. Possiblement sigui l’últim president que quedava viu d’una època ja passada. Va arribar al poder el 6 de maig de 1978 i va ocupar-lo fins al 2000, un període de temps tan gran que permet que d’ell se’n puguin fer mil i una valoracions. El seu llegat està ple de clarobscurs, com no pot ser de cap altra manera en una figura que durant tants anys va dirigir el Barça, una entitat amb moltíssimes particularitats. La polèmica sempre el va envoltar, ja la seva arribada a la presidència va ser discutida després de la retirada del favorit en aquelles eleccions, Víctor Sagi, com el pacte posterior amb Nicolau Casaus, que entraria en la directiva com un dels seus vicepresidents, el més conegut juntament amb la seva mà dreta, Joan Gaspart.
Fins l’arribada de Johan Cruyff, el seu balanç esportiu no era per tirar coets. Ni pels títols aconseguits ni tampoc per tenir una idea clara i definida de per on anar. Com a empresari de la construcció que era, semblava més preocupat pels números que no pas per ampliar les vitrines del museu, que ara duu el seu nom, amb títols. Durant anys va fer un bon tàndem amb el geni holandès i amb ell a la presidència i Cruyff a la banqueta es va crear el Dream Team, un equip que va aconseguir capgirar la història del club de cap a peus. Es va posar fi a l’hegemonia del Real Madrid i es va aconseguir la primera copa d’Europa. Gràcies a Cruyff, el Barça es va forjar una identitat molt marcada i els seus equips es van dotar d’un estil de joc que encara avui perdura. Malgrat les petites variacions que s’hi puguin fer. Però les dues personalitats van acabar xocant i les males maneres amb què el tècnic va ser acomiadat van dividir l’entitat en dos corrents encara existents; el nuñisme i el cruyffisme. Dues visions de veure i entendre el club i el futbol irreconciliables i la gran ferida per tancar del barcelonisme. Si això és possible, que no ho crec.
Amb ell de president, el Barça va fer un gran salt econòmic. Això ningú li ho pot discutir. La ciutat esportiva on avui s’entrenen Messi i companyia està construïda sobre uns terrenys que es van comprar en la seva etapa i també va crear La Masia. També va ser qui va demanar cobrar pels drets televisius i va engreixar l’economia de l’entitat gràcies als primers patrocinis, el que ell anomenava “ingressos atípics”. Seu també és el mèrit d’haver creat unes seccions esportives potents, que durant el seus diferents mandats van donar al club un munt de títols. Concretament 176.
Amb alguns jugadors va mantenir molt bona relació, gairebé com de pare i fill, però amb d’altres va acabar com el rosari de l’aurora. Des de Schuster, passant per Maradona, Figo, Ronaldo o Pep Guardiola. De fet, un dels seus moments més complicats és durant el motí de l’Hesperia, quan la plantilla al complet li va reclamar la dimissió. Per al record també quedaran alguns dels seus enfrontaments amb presidents d’altres clubs, com Ramón Mendoza o Jesús Gil, la relació de tibantor amb part de la premsa i algunes frases i ocurrències de les quals han acabat fent paròdia o imitacions.