Aleñá demanava a crits des de feia temps una oportunitat. El gol contra el Vila-real li dona confiança per seguir treballant i lluitant per ser on mereix, però també el fa visible davant tots els que encara tenen dubtes. Hem vist moltes joves promeses marxar de la Masia buscant una oportunitat que no trobaven a can Barça, però també hem vist com alguns encara creuen que la paciència pot acabar tenint els seus fruits. Un d’ells és Sergi Roberto, i un altre podria ser Carles Aleñá. Al de Mataró encara li queden molts passos per fer, però pocs dubten que pugui fer-los i acabar sent un futbolista no només important, sinó referent en un equip cada cop més orfe de joves de la casa, dels que han mamat no només el futbol del Barça sinó també el sentiment del Barça. En els últims anys han marxat alguns dels futbolistes que no només defensaven l’escut de meravella, sinó que el sentien al pit. Al seu pit, no al de la samarreta. Van marxar Puyol, Xavi, Iniesta... i algun dia marxaran Busquets, Alba, Piqué, Messi. I és bonic veure com el primer equip es comença a omplir, a poc a poc, un altre cop de gent que besa l’escut –en moments d’eufòria, no en la presentació, amb el cap fred–, com va fer Aleñá diumenge. És bonic veure com es dona oportunitats als que s’ho treballen, i espero que Valverde s’hagi convençut que ell fa molts anys que s’ho treballa. Perquè Aleñá pot aportar molts recursos futbolístics que l’equip necessita, i també pot aportar sentiment, tan necessari sempre.