Passada l’hora dels obituaris, potser és moment d’entrar en l’anàlisi de texts, en el repàs gens superficial del que han estat les necrològiques dedicades al president més longeu en la centenària trajectòria del Barça. I la primera conclusió després d’atendre amb atenció la desfilada de personatges, articles i opinions és diàfana: l’altre règim del 78 encara perviu. El ‘nuñisme’ és ben viu i no pretenem aquí entrar en canonitzacions o desqualificacions sobre la persona i el llegat, ans el contrari. Simple observació del que acabem de viure, reflexió capaç de donar per a una enciclopèdia completa si atenem a cada detall. Posats a suplicar utopies, ja no demanarem que cessin les exageracions en qualsevol text de comiat. Sembla consubstancial a la natura periodística del gènere. Ara bé, potser pequem d’hipocresia com a cos social quan perdonem pecats per pur respecte, i por també, a la mort, quelcom que mai assumim en la seva condició de part insubstituïble de la vida. No importa ni la condemna per suborn a servidors públics en matèria d’impostos que hem de pagar tots per aguantar l’estat del benestar, tampoc reparem en la destrucció sistemàtica de la Barcelona modernista, que era un bé comú dinamitat en benefici particular. Amb l’arribada del constructor al club queda clar que es trencava la cadena de passar-se el porró entre prohoms del tèxtil, gent que, també, cercava notorietat pública i reconeixement en el càrrec però que, amb diferència substancial, mai no es va atrevir a creure que el club era de la seva propietat. Seva i de la seva classe, ben clara i definida, una filosofia, una manera de fer i gestionar que ens acompanya encara avui. Ells creuen que el club forma part del seu patrimoni, d’aquí el seu galdós paper en matèria, exemple de ferida oberta, de presos polítics. El ‘nuñisme’ ha esdevingut ‘neonuñisme’, malgrat busquem excuses o neguem l’evidència. O com dir blanc per fer negre a plena voluntat pervertint el llenguatge i emplenant-se la boca de valors i mots bonics, aprofitant la força dels altaveus.

Gent liderada pel traspassat que, emparada en la democràcia formal, creia arribada l’hora de desposseir l’entitat de la seva essència identitària, argumentant que no calia fer política en existència de partits i tendències. Simplement, perquè a ells els sobrava això de la catalanitat, de l’ambaixador esportiu i tots aquests romanços. Se n’han sortit, han triomfat en aquest apartat. També, a aconseguir que el seu relat calés entre l’opinió pública. Va arribar un moment en què els superàvits, l’augment de patrimoni o de massa social eren més importants que els títols esportius. I ho són, a fe de Déu, però no tant com aquest règim eternitzat ens volia fer creure. Majúscula habilitat a l’hora de muntar escuts, un rere l’altre en el decurs de dues dècades per no afrontar les responsabilitats en primera persona. Amb el suport d’una guàrdia pretoriana mediàtica que encara manté incòlume la seva ascendència creant corrents d’opinió, cada cop que l’expresident es veia entre l’espasa i la paret emulava Houdini per escapolir-se de l’escomesa. Ara canvio d’entrenador, ara fitxo un crac, ara prometo el setè cel amb una empenteta dels amics. I se’n sortia, bravo, reconeguem l’habilitat portada a extrems. Sobretot, no oblidem els matisos, fugim del blanc o negre categòric. Vint-i-dos anys de gestió donen per a una àmplia col·lecció d’encerts i errades, només faltaria i sembla mentida que haguem de fer la precisió. Però si la fem, ben pensat, és per expressar que el poder del règim instaurat s’ha perpetuat i encara perdura la por, com quan l’ínclit constructor feia i desfeia a voluntat, promocionava lacais i castigava amb duresa la dissidència, encarnada en alguns companys d’ofici als quals va erradicar de les redaccions. Sí, el cap de l’altre règim del 78 era tan poderós com per atrevir-se a carregar contra la llibertat del quart poder. I si ho feia amb la premsa, què no faria en altres camps de pes similar.

En les anàlisis de comiat, com tocava, de tot. Sorprèn, però, la desfilada de certa gent, que no diu res de bo sobre la nostra bona salut col·lectiva. Des d’executors sense cap escrúpol de les seves ordres, autèntics comissaris polítics, a estómacs agraïts, a gent que li devia la notorietat pública o exjugadors que han seguit aferrats a una de les grans repartidores nacionals, la que vesteix de blaugrana. De tot i força amb un desig de blanquejar trajectòries que mereix reflexió. Deixem reposar el finat, agraïm-li encerts i minimitzem errades del passat, però guardem un àtom del temps necessari com per sospesar el que hem viscut, vist i sentit des de dilluns a migdia. Potser resulta que ens hem dibuixat sense consciència un retrat del nostre país, amb virtuts, defectes i petites misèries ben a la vista. A començament de mandat, qui era caricaturitzat com Napoleó ha acabat recorregut vital muntat a cavall i en desfilada quasi triomfal. Ni entrem, ni sortim, però la visió del que hem viscut ha pagat la pena per traure alguna conclusió, alguna lliçó de present i futur. Si no, mai distingirem llum d’ombres, mai aprendrem les impagables recomanacions de la nostra història comuna. Cada cop es fa més difícil empassar el relat exagerat de les necrològiques de santificació. Sempre escombren cap allà on els convé. La veritat és una altra cosa que, potser, ja ni existeix.