Van Gaal s’escriu a peu de pàgina

Sol ser dibui­xat com un per­so­natge menor en la història del Barça, com un entre­na­dor que no va trans­cen­dir en la mito­lo­gia del club. Però Louis van Gaal és, en molts aspec­tes, un dels per­so­nat­ges més sig­ni­fi­ca­tius de l’onomàstica blau­grana.

Van Gaal va ser un fit­xatge de Núñez l’any 1997, perquè, després de Rob­son, agafés les reg­nes del pri­mer equip. La con­trac­tació del tècnic de l’Ajax va ser una mani­o­bra de Núñez per mirar d’acon­ten­tar bona part del cruyf­fisme més autèntic. L’ales­ho­res pre­si­dent del club, home estratègic, era cons­ci­ent que el seu man­dat no es podia sos­te­nir amb un Barça divi­dit. La ferida que havia supo­sat la sor­tida de Cruyff, dos anys enrere, era molt lluny de cica­trit­zar, i Núñez mirava de man­te­nir-se en el poder a cop de ges­tos cap a la gra­de­ria. Van Gaal n’era un. Ronaldo o Rivaldo, uns altres. L’objec­tiu era sem­pre el mateix, unir el bar­ce­lo­nisme amb Núñez al cap­da­vant.

Per això, arriba Van Gaal. L’holandès és l’agu­lla de cosir que havia de tei­xir la cule­rada. Tenia el vis­ti­plau del pre­si­dent, i arri­bava amb tots els ele­ments que defi­nien bona part de l’essència cruyf­fista, és a dir: fut­bol holandès. Escola de l’Ajax. I el 4-3-3 com a for­mació de capçalera. I una altra cosa cab­dal per a la pau social. Van Gaal era un gua­nya­dor. Com va demos­trar, ja en el seu pri­mer any, acon­se­guint el doblet. Però Núñez va come­tre un error de càlcul, que, final­ment, es va con­ver­tir en defi­ni­tiu. Van Gaal, a diferència de Cruyff, era un holandès més arquetípic. Pragmàtic, exi­gent i directe. I això va supo­sar el seu èxit i el seu fracàs. Per esce­ni­fi­car-ho, recor­dar que en només dos anys va fit­xar fins a vuit holan­de­sos. Una decisió com­pren­si­ble, si ens ate­nem a la neces­si­tat d’apli­car un model fut­bolístic que aquells juga­dors sen­tien com a natu­ral, però una pedra a la pròpia teu­lada, si ens mirem el Barça amb els ulls d’aquell moment, amb el relat de la Masia en dis­puta entre Núñez i Cruyff. El prag­ma­tisme donava tro­feus, però la sen­si­bi­li­tat era el que curava la ferida. L’error estratègic de Núñez va ser pre­ci­sa­ment aquest. Pen­sar-se que gua­nyant títols s’arre­glava el con­flicte. I sí, els títols eren impres­cin­di­bles. Però la mà esquerra, la inter­venció de bis­turí, ho era tant o més. I Van Gaal no ho tenia en l’ADN.

Per això, la seva figura, el seu record, repre­senta una de les pàgines més autènti­ques del bar­ce­lo­nisme del segle XX, aquell que, després d’anys de penúries, no es con­for­mava amb la victòria.