Sol ser dibuixat com un personatge menor en la història del Barça, com un entrenador que no va transcendir en la mitologia del club. Però Louis van Gaal és, en molts aspectes, un dels personatges més significatius de l’onomàstica blaugrana.

Van Gaal va ser un fitxatge de Núñez l’any 1997, perquè, després de Robson, agafés les regnes del primer equip. La contractació del tècnic de l’Ajax va ser una maniobra de Núñez per mirar d’acontentar bona part del cruyffisme més autèntic. L’aleshores president del club, home estratègic, era conscient que el seu mandat no es podia sostenir amb un Barça dividit. La ferida que havia suposat la sortida de Cruyff, dos anys enrere, era molt lluny de cicatritzar, i Núñez mirava de mantenir-se en el poder a cop de gestos cap a la graderia. Van Gaal n’era un. Ronaldo o Rivaldo, uns altres. L’objectiu era sempre el mateix, unir el barcelonisme amb Núñez al capdavant.

Per això, arriba Van Gaal. L’holandès és l’agulla de cosir que havia de teixir la culerada. Tenia el vistiplau del president, i arribava amb tots els elements que definien bona part de l’essència cruyffista, és a dir: futbol holandès. Escola de l’Ajax. I el 4-3-3 com a formació de capçalera. I una altra cosa cabdal per a la pau social. Van Gaal era un guanyador. Com va demostrar, ja en el seu primer any, aconseguint el doblet. Però Núñez va cometre un error de càlcul, que, finalment, es va convertir en definitiu. Van Gaal, a diferència de Cruyff, era un holandès més arquetípic. Pragmàtic, exigent i directe. I això va suposar el seu èxit i el seu fracàs. Per escenificar-ho, recordar que en només dos anys va fitxar fins a vuit holandesos. Una decisió comprensible, si ens atenem a la necessitat d’aplicar un model futbolístic que aquells jugadors sentien com a natural, però una pedra a la pròpia teulada, si ens mirem el Barça amb els ulls d’aquell moment, amb el relat de la Masia en disputa entre Núñez i Cruyff. El pragmatisme donava trofeus, però la sensibilitat era el que curava la ferida. L’error estratègic de Núñez va ser precisament aquest. Pensar-se que guanyant títols s’arreglava el conflicte. I sí, els títols eren imprescindibles. Però la mà esquerra, la intervenció de bisturí, ho era tant o més. I Van Gaal no ho tenia en l’ADN.

Per això, la seva figura, el seu record, representa una de les pàgines més autèntiques del barcelonisme del segle XX, aquell que, després d’anys de penúries, no es conformava amb la victòria.