Deu ser una sensació ben estranya, entre resignada i conformista, participar d’una junta general d’accionistes d’una entitat que saps que més del 99% del capital social d’aquesta pertany a un sol propietari.

D’entrada hi vas sabent quin serà ja el seu resultat final i que, es pensi el que es pensi, els punts de l’ordre del dia seran tots aprovats amb una oposició gairebé inexistent.

Però aquestes són les regles del joc des que els clubs esportius es van convertir en societats anònimes, i d’aquesta manera ens hem anat acostumant que pertanyin a uns quants o a només un sol amo, i que aquest, a més, hagi arribat de l’altra banda del planeta i sense cap vincle afectiu previ amb el club.

També és cert, però, que sense la irrupció d’aquests nous magnats molts dels clubs que avui dia segueixen tirant endavant estarien en vies de desaparició o ja no existirien.

Per tant, quan saps que la teva o les teves poques accions, adquirides fa temps, segurament havent fet un esforç econòmic extra, no serviran per modificar el que passi en aquesta junta, com a mínim et poden servir per poder expressar la teva opinió quan arriba el punt de l’ordre del dia que fa referència als precs i preguntes. I això, per exemple, és el que dimecres passat van poder fer els petits accionistes de l’Espanyol que van fer acte de presència a la junta general ordinària.

Els que ho van creure oportú van parlar i la majoria d’ells, a més de ser conscients que des de l’arribada del nou propietari, Chen Yansheng, el club ha millorat notablement en l’aspecte econòmic i comença a treure el cap esportivament, també van coincidir que on hi ha més feina a fer és en el tema social. L’augment dels preus dels abonaments aprovats aquest estiu passat segur que no hi ha ajudat, però la davallada social de l’entitat fa anys que existeix i és més que preocupant. Un club s’aguanta per tres grans potes: l’econòmica, l’esportiva i la social, i totes tres són igual d’importants.

És per això que després de gairebé tres anys de mandat aquesta és la gran assignatura pendent del propietari de l’Espanyol. I és que un club sense múscul social no és un club, i en aquest sentit els queda molta feina per fer.