Quan vaig arribar a Barcelona com una estudiant universitària l’any 1980, no feia més que caminar per la ciutat, on a moltes cantonades de l’Eixample hi havia un cartell de la constructora Núñez y Navarro que anunciava que allà s’hi feien obres que, sens dubte, estaven destinades a una més gran rendibilitat dels edificis. Feia poc que, amb el lema “per un Barça triomfant”, Núñez havia estat elegit com a president barcelonista, concretament l’any 1978, derrotant Nicolau Casaus (que va incorporar-se a la seva junta directiva permetent-li disfrutar de la fumada de molts cigars a la llotja del Camp Nou) i Ferran Ariño, del qual es va fer circular per espantar els socis que tenia vincles amb els dimonis comunistes del PSUC.

Núñez no formava part de cap família barcelonista amb influència, com tampoc de la tradicional burgesia de la ciutat. Era un nouvingut, però, carregat de duros, ensenyava el camí profitós de l’especulació urbanística i se li va fer confiança per tal que el Barça fos triomfant. També podria considerar-se que amb ell van arribar els constructors (els nous rics) a la presidència dels clubs de futbol de l’Estat espanyol i és així que no és estrany que, en morir Josep Lluís Núñez, Florentino Pérez li hagi dedicat grans elogis. El president del Real Madrid, però, encara és més viu i continua xuclant de l’Estat mentre que, per haver subornat inspectors d’Hisenda, Núñez i un seu fill van ser jutjats, condemnats i van ingressar (poc temps) a la presó.

El cas és que els grans títols van trigar una mica a arribar, amb la celebració d’aquella Recopa guanyada a Basilea el 1982, però ho van fer i, durant la seva llarga presidència de 22 anys, és cert que va tenir l’encert de fitxar Johan Cruyff com a entrenador i que això ens va aportar una gran felicitat als barcelonistes. També s’ha dit durant aquests últims dies que Núñez va incrementar el patrimoni del club i va modernitzar-lo alhora que va ampliar el Camp Nou. Tanmateix, i m’hauran de perdonar que parli malament d’un mort, jo sempre penso en ell com un depredador de l’Eixample que, especulant, va destruir part del patrimoni (entre el qual edificis modernistes) amb el consentiment de l’Ajuntament socialista manat per Narcís Serra. I aquesta història va tenir (té) continuïtat.