Abans del derbi imaginàvem Valverde amb una calavera a la mà, emulant Hamlet, escarrassant-se per respondre al dilema plantejat. Des de Roma, foc que encara crema, l’home té clar que els gestors li van tocar el crostó i s’ha fet la crua idea que aquests directius no fan confiança ni a son pare, ni salvaran el coll de cap entrenador quan vegin el seu en perill. Com diuen en política exterior, ells no tenen amics sinó interessos. En conseqüència, el Txingurri sap que el deixaran caure si el camí es torç, certesa que el té amoïnat. I se li nota. No deu ser fàcil viure sota aquesta disjuntiva: o continues fidel i coherent al teu propi criteri o t’aferres a la via conservadora. La segona alternativa, que ens causa certa urticària, consisteix a posar per sistema els homes de confiança i cremar-los, si cal. Avantposar experiència i cama forta a la fidelitat a l’estil que ens ha fet cèlebres. L’alternativa consistiria a apostar per la saba nova, els Aleñá o Puig, que, en veu creixent, li reclama l’afició per sentir-se identificada, confortada amb l’aparició dels nous nanos. Però, no. Pressionat per guanyar, guanyar i tornar a guanyar, Valverde prefereix proclamar grans apologies d’Arturo Vidal, successor de Paulinho com a referència que s’escau al model com dues pistoles a un sant. Anhelaríem que Valverde fos valent, decidit, disposat a morir amb les botes posades, com Errol Flynn en el western, ara que sap amb total certesa com les gasta la superioritat.

Al final, que Valverde arrossegui aquesta ferida oberta i no cicatritzada del passat recent condiciona les seves decisions, enorme llast que no el deixa viure en pau, ni ens deixa tranquils a la resta. Es fa difícil d’entendre com un tècnic bregat a San Mamés amb les limitacions pròpies de l’Athletic, sigui ara ostatge acovardit per l’exigència, per la constant obligació de victòria que caracteritza quelcom tan enorme com el Barça. Com que l’experiència demostra que acabarà desgastat i exhaust d’una manera o una altra, aconsellaríem a Valverde coherència amb la seva consciència. Si ha de caure destituït o sense cap ganes de renovar, almenys que ho faci d’acord amb el seu estil, que encara no ens ha quedat del tot clar per la mania de decidir sempre amb el fre de mà posat.

A banda de cabòries, del derbi d’anit, la síntesi més radical: l’Espanyol ha entrat en un respectable sot i Messi volia recordar al món que, mentre jugui a futbol, qualsevol premi individual ha d’acabar per força a les bigarrades vitrines de casa seva. En especial si és la Pilota d’Or, aquest premi lliurat per poca-soltes, ja en total desprestigi. Si Messi estira el carro amb primorosos llançaments de falta i recorda al món qui mana a la gespa, si Dembélé et fa oblidar en un dels seus instants de lucidesa que l’escanyaries massa sovint i si Suárez mostra la seva immensa murrieria, l’equip ressuscita per força després de la galdosa imatge dels últims partits i tant se val que sigui un derbi, altre cop, d’excessives expectatives pròpies. Quan Messi juga en condicions físiques, aconsegueix fins i tot posar fi als dubtes existencials de Valverde. I de la república catalana, si calgués. Marca les diferències a voluntat i ho fa de l’enlluernadora manera a què ens té acostumats. Fa anys que hem perdut el compte dels seus prodigis i recitals.