Parlem d’Ousmane Dembélé i de Philippe Coutinho. Aquestes són les dades del francès: va costar 160 milions d’euros (120 fixos més 40, en variables) –el quart fitxatge més car de la història del futbol– i ha jugat 20 dels 24 partits del Barça aquesta temporada, 15 de titular i cinc de suplent, i ha fet nou gols en tres competicions. Va ser intocable en els nou primers compromisos i, a poc a poc, a còpia d’equivocacions personals, va anant perdent protagonisme fins a convertir-se en suplent. Ara ha tornat a revifar, i dimarts, contra el Tottenham, va fer un golàs que va fer entusiasmar el barcelonisme.

I aquests són els números de Coutinho: va costar 140 milions d’euros (105 més 35) –el tercer fitxatge més car de la història del futbol– i també ha jugat 20 dels 24 partits disputats fins ara, 14 de titular i sis de suplent, i cinc golets. Ha anat de més a menys, amb una lesió pel mig que el va deixar KO dos partits, fins a perdre la condició de titular indiscutible. Semblava adaptat i, pel que es veu, encara no ho està.

Però, és clar, més enllà de les estadístiques hi ha una realitat futbolística, moltes vegades, formada a base de sensacions. Diuen els dembelistes que la crítica cap al francès és desmesurada i molt més afilada que amb Coutinho. La comparació és un dels seus arguments més repetits. En canvi, els coutinhistes pensen que l’aportació del brasiler és infinitament més interessant, diuen, clarament incomparable. Opinions contrastades dins d’una realitat indiscutible: tots dos generen un debat estrany. Com és possible que dos futbolistes amb tantes condicions generin tanta controvèrsia? Què està passant perquè l’aficionat no acabi d’estar content amb el que veu?

No hi ha dubte que el seguidor de can Barça, acostumat a assaborir el talent de tantes i tantes estrelles que han passat pel Camp Nou, valora les condicions dels dos futbolistes. És evident que són molt bons. Contra el Tottenham, Dembélé va fer un gol descomunal a l’abast de pocs jugadors, i Coutinho va enviar dues diagonals més rosca, al pal. L’aficionat culer espera que, quan ells tenen la pilota, passin coses. Això mateix. Espera. Però, de moment, més pel que intueix que pel que ha vist.

Dembélé i Coutinho, Coutinho i Dembélé. Fan jugades però no formen part del futbol continuat tradicional de can Barça. Aquest detall, a diferència de la majoria dels clubs del món, aquí és important. És adaptar-te a aquesta fórmula exclusiva i gaudir del lideratge de Messi i del paraigua del mètode o patir, perquè tu mateix t’adones que vas contra direcció. Si el que cal és temps, paciència; si el que cal és educació en la idea, a treure la llibreta i el bolígraf; si el que cal és acceptar l’ADN d’aquests jugadors i desistir a fer-los entrar en la col·lectivitat, aleshores es fa difícil pensar que el seu rendiment pugui ser l’esperat. Fer jugades o jugar a futbol. Aquesta és la qüestió.