El gest de Thierry Henry

Dilluns 10 de desem­bre. Sala de premsa de l’Estadi Lluís II de Mònaco, prèvia al Mònaco-Borus­sia Dort­mund. Par­len Thi­erry Henry, tècnic mone­gasc, i Benoït Badi­as­hile, cen­tral de 17 anys. Res­pon Henry qui, en aca­bar, s’aixeca ele­gant­ment per aban­do­nar la sala. Anant cap a la sor­tida, topa amb la cadira dei­xada per Badi­as­hile. Henry s’atura, frena en sec, i clava els ulls al cla­tell del jove cen­tral, que és a punt de cre­uar la porta. Però com si ho notés, com si entengués que el cri­da­ven, Badi­as­hile es gira amb cara de pene­dit. Sense aixe­car els ulls de terra, retorna a la seva posició, ordena la cadira i des­a­pa­reix len­ta­ment, pre­ce­dint el seu tècnic, que l’espe­rava paci­ent­ment. Si voleu, és un gest anecdòtic, sense més ni més, però reflec­teix tan­tes i tan­tes coses sobre el fut­bol actual i la soci­e­tat que l’envolta, que val la pena entrar-hi.

Comen­cem pel peix petit. Benoït Badi­as­hile. Dos detalls. El pri­mer, el fet d’aixe­car-se i mar­xar, sense dei­xar les coses a lloc. Un petit fet en el que és un món per­dut. El dels joves fut­bo­lis­tes. La seva acció esce­ni­fica el fut­bol d’avui, amb les estre­lles sense tocar de peus a terra. Jo, ara i aquí. Nar­ci­sisme com a forma de vida. Inten­ci­o­nat o no, com segu­ra­ment és el cas del pro­ta­go­nista. La història de Badi té un segon capítol. La mirada. Quan s’adona del que ha pas­sat només veient el seu tècnic. Acota el cap a mode de dis­culpa i cor­re­geix el camí fet. Aquest gest denota humi­li­tat i con­fiança cega en el seu entre­na­dor. Mos­tra capa­ci­tat de cor­recció. I ense­nya un res­pecte cap a la figura del tècnic. Aquell gest ens recon­ci­lia en la relació d’auto­ri­tat entre entre­na­dors i juga­dors.

I després hi ha la figura d’Henry. Pri­mer, l’elegància que el carac­te­ritza. Cons­ci­ent del seu rol i de la seva imatge, Henry ho juga amb per­fecció. Cha­peau. Però hi ha dos ele­ments més. El pri­mer, la situ­ació en què es troba Henry. Des que ha aga­fat l’equip, en la seva estrena com a tècnic, ha jugat onze par­tits. Dues victòries. Només dues victòries. Dos empats. I set der­ro­tes. Un bagatge tan pobre que ens porta a pen­sar en un home dece­but, aba­tut i a la corda fluixa. Doncs aquest senyor, enmig de la pressió i l’ambi­ent car­re­gat, s’atura al petit detall. I ens recorda que hi ha coses que estan per sobre de tot. I ter­cer, l’ascendència que té sobre els seus fut­bo­lis­tes. Henry és un mite del Mònaco, del fut­bol francès i una estre­lla mun­dial. I la devoció amb què res­po­nen els seus juga­dors demos­tra que la seva con­dició de refe­rent està per sobre dels resul­tats.