“El futbol femení ni és futbol ni és femení.” Aquesta frase tan desafortunada s’ha fet servir durant molt de temps per menystenir el futbol que juguen les noies. L’esport rei –i la majoria d’esports a excepció del tennis, el voleibol, la natació o el patinatge artístic (per posar alguns exemples)– es considerava per alguns entesos una matèria en què només podien excel·lir els homes. O això és el que es pensava fa uns quants anys i no es tenia cap mena de vergonya de defensar-ho en públic. Tampoc era fàcil per a una nena trobar algun equip per jugar-hi. Ara és possible en molts pobles d’arreu del país. Sembla que les coses, de mica en mica, canvien. Ja no és estrany sentir converses d’homes on s’enumeren les meravelles de la futbolista Clàudia Pina, jugadora de Montcada i Reixac que ha guanyat recentment el mundial sub-17 amb la selecció espanyola. I és cert que el futbol continua jugant-se en masculí, que a l’escola quan hi ha un partidet al pati les nenes sempre són minoria i que encara hi ha algú que dedica algun comentari despectiu quan veu 22 noies vestides de curt darrere una pilota. Però arribar a una casa de grans aficionats al futbol i que al televisor hi hagi sintonitzat un partit de futbol femení (i que se segueixi el resultat amb cert interès) deu voler dir que “les nenes” han fet un pas de gegant i que ara, simplement, formen part de bons equips de futbol.